En la penombra d’aquella cambra gairebé silenciosa, on només arribava el remor de veus llunyanes i l’oreig del ventijol del vespre que anunciava la propera nit, contemplava el rostre d’ella, ara pintat d’una blancor de marbre.
Els llavis d’un rosat molt pàl·lid, es movien suaument com immersos en una pregària.
Els seus ulls, closos, algun cop intentaven obrir-se amb una fràgil escletxa, on s’endevinava la verdor que havien tingut aquelles ninetes. Semblava com si volgués veure’m, perquè ella pressentia que jo estava allí, contemplant-la.
Amb molta suavitat vaig acaronar la seva ma, ara mig freda, i els meus dits van resseguir la seva pell estimada, mentre una nova llàgrima em relliscava per la galta.
No ho vaig poder resistir i impulsivament, tot agenollant-me vaig besar aquella ma. Ma que tant de cops havia escalfat entre les meves. Ma que premia amb intensitat quan, un al costat de l’altre passejàvem pels carrers i places, pels boscos i platges...
Vaig gosar dipositar el meu bes damunt la seva boca closa i vaig aspirar l’aroma d’uns breus encants. Un petit escalf em va retornar, alhora que novament els seus ulls van intentar esbrinar l’esdeveniment .
I ella s’anava consumint lentament, però sens pausa, i ni jo ni ningú res no podíem fer. Una gran impotència m’envaïa i em revelava: l’estava perdent per sempre.
Tot seria diferent a partir d’ara. Ja res tindria sentit. Cap mena d’il·lusió podria alimentar el meu viure.
I mai més la veuria!. Mai més escoltaria la seva melodiosa veu. Mai més copsaria la seva mirada curulla d’amor. Mai més podria acariciar aquell rostre que em captivava i aquelles mans transmissores de mutus sentiments. Mai més seria possible estrènyer-la entre els meus braços. Mai més...
Perquè ella, a cada instant, perdia un alè de vida.
La seva respiració anava minvant i el pols era lent, massa lent.
S’anava consumint alhora que els darrers llums del dia, eren substituïts per la foscor de la vesprada.
Ho notava. Estava exhaurint els darrers instants de vida.
Vaig prémer amb més força la seva ma entre les meves, con si pogués retenir-la, amb un gest de clara impotència, per sempre al meu costat. Va obrir un xic els ulls i va mirar-me i un tènue somriure va aflorar als seus llavis, o potser m’ho va semblar.
Era l’adéu, el definitiu comiat, però alhora duia tot un missatge d’amor, d’unió, d’esperança, de records.
I en uns instants, la meva ment turmentada va omplir-se de bells records. Records a l’entorn d’ella. La nostra adolescència, la nostra joventut, la nostra maduresa i la nostra vellesa.
Records, de tota mena, joia, tristesa, juguesca, poesia, i també enfrontaments, mai però, transcendents.
Tot era clos. S’havia anat per sempre. Ja no hi era. Només el seu cos inert i sense calor, romania al meu costat. M’havia deixat sol!. I la solitud se’m feia insuportable. No podria pas seguir vivint sense ella. Res tenia ja sentit. Mentre hi havia una espurna de vida, jo respirava, mantenia un bocí d’esperança, li parlava com si m’escoltés i la mirava com si els meus ulls poguessin donar-li l’escalf de vida que s’esvaïa.
Ja no hi era. Com podria comunicar-me, ara amb ella?, com podria sentir el seu alè?, com podria notar la seva mirada?, com podria viure sense tenir-la a prop?.
Vaig romandre molta estona en silenci, angoixant-me de tristor.
Més tard, vall alçar-me i com intentar cercar respostes a les meves inquietuds, em vaig apropar a la finestra i tot apartant les blanques cortines, vaig dirigir la meva mirada al cel, com si intentés retrobar el que havia perdut.
La negror de la nit, deixava veure, però, els milers d’estels brillants que hi destacaven.
De sobte, en aquell espai buit, que feia anys que em preguntava perquè cap estel no l’omplia, hi va aparèixer un nou estel, més gran i brillant que tots els que l’envoltaven.
Vaig sospirar profundament, gairebé se’m va tallar la respiració, les mans tremolaven, el cor em palpitava amb força. I ho vaig entendre: aquell estel era l’esperit de la meva estimada que havia romàs al regne dels que havien traspassat la vida humana.
I vaig esdevenir cofoi, perquè l’havia recuperat i em mirava, em parlava i em somreia. No m’havia deixat pas!
Ara, cada vespre, podria retrobar-la i explicar-la les meves cuites i desitjos, i repetir-la una i mil vegades que la seguia estimant i l’estimaria eternament, malgrat estès allunyada. Tinc una nova il·lusió i una renovació de la nostra comunicació.
Aleshores, va ser el moment que vaig comprendre que tots i cadascun dels estels que il·luminen el cel, son la continuació de tots els homes i dones que abans havien estat humans i que ara ens acompanyen i ens miren cada nit, esdevenint els nostres companys.
Jo també seré un estel demà i desitjo un espai, encara que sigui esquifit, al costat d’aquest nou estel que avui ha nascut i brillat per mi i que mai em deixarà.
Els llavis d’un rosat molt pàl·lid, es movien suaument com immersos en una pregària.
Els seus ulls, closos, algun cop intentaven obrir-se amb una fràgil escletxa, on s’endevinava la verdor que havien tingut aquelles ninetes. Semblava com si volgués veure’m, perquè ella pressentia que jo estava allí, contemplant-la.
Amb molta suavitat vaig acaronar la seva ma, ara mig freda, i els meus dits van resseguir la seva pell estimada, mentre una nova llàgrima em relliscava per la galta.
No ho vaig poder resistir i impulsivament, tot agenollant-me vaig besar aquella ma. Ma que tant de cops havia escalfat entre les meves. Ma que premia amb intensitat quan, un al costat de l’altre passejàvem pels carrers i places, pels boscos i platges...
Vaig gosar dipositar el meu bes damunt la seva boca closa i vaig aspirar l’aroma d’uns breus encants. Un petit escalf em va retornar, alhora que novament els seus ulls van intentar esbrinar l’esdeveniment .
I ella s’anava consumint lentament, però sens pausa, i ni jo ni ningú res no podíem fer. Una gran impotència m’envaïa i em revelava: l’estava perdent per sempre.
Tot seria diferent a partir d’ara. Ja res tindria sentit. Cap mena d’il·lusió podria alimentar el meu viure.
I mai més la veuria!. Mai més escoltaria la seva melodiosa veu. Mai més copsaria la seva mirada curulla d’amor. Mai més podria acariciar aquell rostre que em captivava i aquelles mans transmissores de mutus sentiments. Mai més seria possible estrènyer-la entre els meus braços. Mai més...
Perquè ella, a cada instant, perdia un alè de vida.
La seva respiració anava minvant i el pols era lent, massa lent.
S’anava consumint alhora que els darrers llums del dia, eren substituïts per la foscor de la vesprada.
Ho notava. Estava exhaurint els darrers instants de vida.
Vaig prémer amb més força la seva ma entre les meves, con si pogués retenir-la, amb un gest de clara impotència, per sempre al meu costat. Va obrir un xic els ulls i va mirar-me i un tènue somriure va aflorar als seus llavis, o potser m’ho va semblar.
Era l’adéu, el definitiu comiat, però alhora duia tot un missatge d’amor, d’unió, d’esperança, de records.
I en uns instants, la meva ment turmentada va omplir-se de bells records. Records a l’entorn d’ella. La nostra adolescència, la nostra joventut, la nostra maduresa i la nostra vellesa.
Records, de tota mena, joia, tristesa, juguesca, poesia, i també enfrontaments, mai però, transcendents.
Tot era clos. S’havia anat per sempre. Ja no hi era. Només el seu cos inert i sense calor, romania al meu costat. M’havia deixat sol!. I la solitud se’m feia insuportable. No podria pas seguir vivint sense ella. Res tenia ja sentit. Mentre hi havia una espurna de vida, jo respirava, mantenia un bocí d’esperança, li parlava com si m’escoltés i la mirava com si els meus ulls poguessin donar-li l’escalf de vida que s’esvaïa.
Ja no hi era. Com podria comunicar-me, ara amb ella?, com podria sentir el seu alè?, com podria notar la seva mirada?, com podria viure sense tenir-la a prop?.
Vaig romandre molta estona en silenci, angoixant-me de tristor.
Més tard, vall alçar-me i com intentar cercar respostes a les meves inquietuds, em vaig apropar a la finestra i tot apartant les blanques cortines, vaig dirigir la meva mirada al cel, com si intentés retrobar el que havia perdut.
La negror de la nit, deixava veure, però, els milers d’estels brillants que hi destacaven.
De sobte, en aquell espai buit, que feia anys que em preguntava perquè cap estel no l’omplia, hi va aparèixer un nou estel, més gran i brillant que tots els que l’envoltaven.
Vaig sospirar profundament, gairebé se’m va tallar la respiració, les mans tremolaven, el cor em palpitava amb força. I ho vaig entendre: aquell estel era l’esperit de la meva estimada que havia romàs al regne dels que havien traspassat la vida humana.
I vaig esdevenir cofoi, perquè l’havia recuperat i em mirava, em parlava i em somreia. No m’havia deixat pas!
Ara, cada vespre, podria retrobar-la i explicar-la les meves cuites i desitjos, i repetir-la una i mil vegades que la seguia estimant i l’estimaria eternament, malgrat estès allunyada. Tinc una nova il·lusió i una renovació de la nostra comunicació.
Aleshores, va ser el moment que vaig comprendre que tots i cadascun dels estels que il·luminen el cel, son la continuació de tots els homes i dones que abans havien estat humans i que ara ens acompanyen i ens miren cada nit, esdevenint els nostres companys.
Jo també seré un estel demà i desitjo un espai, encara que sigui esquifit, al costat d’aquest nou estel que avui ha nascut i brillat per mi i que mai em deixarà.
