dimecres, 12 de novembre del 2008

estels


En la penombra d’aquella cambra gairebé silenciosa, on només arribava el remor de veus llunyanes i l’oreig del ventijol del vespre que anunciava la propera nit, contemplava el rostre d’ella, ara pintat d’una blancor de marbre.
Els llavis d’un rosat molt pàl·lid, es movien suaument com immersos en una pregària.
Els seus ulls, closos, algun cop intentaven obrir-se amb una fràgil escletxa, on s’endevinava la verdor que havien tingut aquelles ninetes. Semblava com si volgués veure’m, perquè ella pressentia que jo estava allí, contemplant-la.
Amb molta suavitat vaig acaronar la seva ma, ara mig freda, i els meus dits van resseguir la seva pell estimada, mentre una nova llàgrima em relliscava per la galta.
No ho vaig poder resistir i impulsivament, tot agenollant-me vaig besar aquella ma. Ma que tant de cops havia escalfat entre les meves. Ma que premia amb intensitat quan, un al costat de l’altre passejàvem pels carrers i places, pels boscos i platges...
Vaig gosar dipositar el meu bes damunt la seva boca closa i vaig aspirar l’aroma d’uns breus encants. Un petit escalf em va retornar, alhora que novament els seus ulls van intentar esbrinar l’esdeveniment .
I ella s’anava consumint lentament, però sens pausa, i ni jo ni ningú res no podíem fer. Una gran impotència m’envaïa i em revelava: l’estava perdent per sempre.
Tot seria diferent a partir d’ara. Ja res tindria sentit. Cap mena d’il·lusió podria alimentar el meu viure.
I mai més la veuria!. Mai més escoltaria la seva melodiosa veu. Mai més copsaria la seva mirada curulla d’amor. Mai més podria acariciar aquell rostre que em captivava i aquelles mans transmissores de mutus sentiments. Mai més seria possible estrènyer-la entre els meus braços. Mai més...
Perquè ella, a cada instant, perdia un alè de vida.
La seva respiració anava minvant i el pols era lent, massa lent.
S’anava consumint alhora que els darrers llums del dia, eren substituïts per la foscor de la vesprada.
Ho notava. Estava exhaurint els darrers instants de vida.
Vaig prémer amb més força la seva ma entre les meves, con si pogués retenir-la, amb un gest de clara impotència, per sempre al meu costat. Va obrir un xic els ulls i va mirar-me i un tènue somriure va aflorar als seus llavis, o potser m’ho va semblar.
Era l’adéu, el definitiu comiat, però alhora duia tot un missatge d’amor, d’unió, d’esperança, de records.
I en uns instants, la meva ment turmentada va omplir-se de bells records. Records a l’entorn d’ella. La nostra adolescència, la nostra joventut, la nostra maduresa i la nostra vellesa.
Records, de tota mena, joia, tristesa, juguesca, poesia, i també enfrontaments, mai però, transcendents.
Tot era clos. S’havia anat per sempre. Ja no hi era. Només el seu cos inert i sense calor, romania al meu costat. M’havia deixat sol!. I la solitud se’m feia insuportable. No podria pas seguir vivint sense ella. Res tenia ja sentit. Mentre hi havia una espurna de vida, jo respirava, mantenia un bocí d’esperança, li parlava com si m’escoltés i la mirava com si els meus ulls poguessin donar-li l’escalf de vida que s’esvaïa.
Ja no hi era. Com podria comunicar-me, ara amb ella?, com podria sentir el seu alè?, com podria notar la seva mirada?, com podria viure sense tenir-la a prop?.
Vaig romandre molta estona en silenci, angoixant-me de tristor.
Més tard, vall alçar-me i com intentar cercar respostes a les meves inquietuds, em vaig apropar a la finestra i tot apartant les blanques cortines, vaig dirigir la meva mirada al cel, com si intentés retrobar el que havia perdut.
La negror de la nit, deixava veure, però, els milers d’estels brillants que hi destacaven.
De sobte, en aquell espai buit, que feia anys que em preguntava perquè cap estel no l’omplia, hi va aparèixer un nou estel, més gran i brillant que tots els que l’envoltaven.
Vaig sospirar profundament, gairebé se’m va tallar la respiració, les mans tremolaven, el cor em palpitava amb força. I ho vaig entendre: aquell estel era l’esperit de la meva estimada que havia romàs al regne dels que havien traspassat la vida humana.
I vaig esdevenir cofoi, perquè l’havia recuperat i em mirava, em parlava i em somreia. No m’havia deixat pas!
Ara, cada vespre, podria retrobar-la i explicar-la les meves cuites i desitjos, i repetir-la una i mil vegades que la seguia estimant i l’estimaria eternament, malgrat estès allunyada. Tinc una nova il·lusió i una renovació de la nostra comunicació.
Aleshores, va ser el moment que vaig comprendre que tots i cadascun dels estels que il·luminen el cel, son la continuació de tots els homes i dones que abans havien estat humans i que ara ens acompanyen i ens miren cada nit, esdevenint els nostres companys.
Jo també seré un estel demà i desitjo un espai, encara que sigui esquifit, al costat d’aquest nou estel que avui ha nascut i brillat per mi i que mai em deixarà.

dimarts, 19 de febrer del 2008

Recordant Machado

En un joiós abril,
un balcó florit.
Vel blanc recollit
I campanes mil.

La petita, cosia.
la gran filava.
Una tarda plorava,
el silenci fonia.

El vestit mostrà,
la petita l’havia encetat,
no estava pas acabat,
el cel assenyalà.

Nou abril florit.
El balcó era marcit,
car tot era finit,
la gran havia transit.

Lluna d’espill,
que lluny somiava,
florit l’abril,
davant l’albada.

Dels poetes tristos i melangiosos,
han deixat rimes i mots,
sentiments i romputs amors,
bellesa i encants prodigiosos.

Del seu país la dolçor:
flors, aigua i melangia,
que a terra estranya moria,
consumit per l’enyor.

La llibertat cantava,
de llurs ideals enamorat,
per la incomprensió rebutjat,
per la pau i veritat lluitava.

Una tarda d’abril el trobarem,
Assegut al mig del camí.
L’aigua, la font i el romaní,
Oració al dolç retrobament.

Un malson

M’esguard ressegueix aquest mon.
Callat m’estic per no haver de plorar.

I contemplo tots els homes i dones,
I m’esforço per no haver de cridar.

No trobo cap mirada sincera.
L’esgarrifor del instant em fa esglaiar.

La claror s’apaivaga lentament,
i la densa foscor em fa esborronar.

El silenci de la multitud és penetrant,
sento només el meu cor que no deixa de bategar.

Ningú, cap paraula, cap ma s’em proposa.
Immòbil romanc, no em puc pas apropar.

M’allunyo dels éssers que crec conèixer.
Malgrat tot, no he après a estimar.

L’escalf també es foragita suament,
i la fredor d’argent em fa tremolar.

Glaçades i gebres pel camí,
que tot sol hauré de travessar.

Vull tornar a viure com abans,
vull d’aquest somni despertar.

El pessebre vivent

Gairebé no hi mancava res en aquell pessebre.

Va repassar lentament tots els personatges representats entre aquelles figuretes de fang: els pastors, la dona del pou, el carreter, el pagès, el llenyataire, el pescador, l’àngel, els reis i els patges, ... i naturalment Jesús, Maria i Josep.

Tampoc s’havia oblidat dels animals de tota mena, grans i petits: aus, mamífers i peixos.

El paisatge també estava ben cuidat: el poble, els carrers i places, el pont i el riu, els camins i muntanyes i boscos. Al bell mig lluïa l’establia. I és clar damunt al cel de paper, un estel gros i brillant.

Gairebé no hi mancava res en aquell pessebre. O tal vegada sí!. No hi havia cap “pobre”. Ningú no havia pensat en la figura d’un pidolaire, un autèntic pobre.

POBRE: Hem vist pobres de debò aquests dies, dormint en la nit freda en un portal del carrer. Hem vist pobres pidolant a l’escales del metro o a la porta del supermercat, mentre hom ni tan sols el podia veure perquè el munt de paquets i bosses que duia no li ho permetia.

També son pobres, perquè tenen moltes mancances, els marginats, els empresonats, els malalts, els avis oblidats en una residència de mala mort, i d’entre els milers de ciutadans de barris, pobles o països oprimits i malmesos per la guerra i la misèria.

A tots els pessebres hi hauria d’haver-hi sempre un POBRE!.

I en el nostres cors, també!

Un estrany sortilegi

Mentre camino entre places u carrers,
el joc rialler d’un infant,
mil orenetes cantant,
essència de farigola i llorers.

Regalims d’aigua clara de la font,
travessada pel raig del sol que es pon.
I com un somni, ella s’apareix,
daurats cabells a contrallum veig.

Camina lentament,
de fragància deixa un estel,
extasia mirada d’ulls de cel,
altiva i majestuosa figura.

Em batega el cor acuradament,
no puc deixar de mirar-la,
no puc deixar d’admirar-la,
m’inspira un gran amor de fretura.

Un estrany sortilegi em detura,
estic del tot embruixat,
del mon m’he aïllat
vull, tenir-la per mi eternament.

Un raig d’ardent amor fulgura,
apropar-m’hi, no goso gairebé,
li parlo, no m’escolta, insistiré,
fuig, creix la distància lentament.

Cel curull de núvols d’amargura.
El meu desig es marceix,
De mes mans s’esmunyeix,
es revela profund allunyament.

Ha estat potser un somni latent?
Ha estat fruit de la imaginació?
Imatge de la meva creació,
d’una dolcesa inconeguda?.

dijous, 7 de febrer del 2008

la bellesa interior

… I la princesa altiva, s’emmirallava i li preguntava a l’espill:
- Quina és la més bella del regne?
Amb veu profunda i impersonal, l’espill contestava cada vegada igualment a la mateixa pregunta:
- La més bella del regne no ets tu, és Maria.
La princesa altiva, s’enfurismava i colpejava l’espill.
Un dia, però, va fer portar davant seu a Maria, i tot contemplant-la, va romandre molt sorpresa i decebuda, doncs aquella noieta, no era pas massa bonica ni atractiva. Anava mal vestida, era més aviat petitona i esquifida i de mans aspres.
Amb un to de cert rebuig li va preguntar que feia, on vivia, on anava, només fos per esbrinar quelcom i aleshores fou quan va descobrir que ...

La veu de Maria era dolça, melodiosa i planera.
La seva mirada transparent, reflectia confiança i sinceritat.
Era molt pobre, però emmotllada en llurs mancances i això l’esdevenia feliç.
No tenia gairebé res, però estava envoltada d’una família que estimava i l’estimaven i només posseïa un gosset pagerol que l’acompanyava arreu.
Coneixia a tots els homes i dones del poble, grans i petits i amb ells compartia el treball i el joc.

Ara que l’havia conegut, tenia la certesa que aquella noieta no podia pas superar-la en bellesa i així, de bell nou ho va preguntà a l’espill, però aquest, altrament, respongué també d’idèntica manera.
La princesa altiva, novament enfurismada, afegí, però, una nova pregunta que li brollava impetuosament des del interior:
- Com pots dir-me que Maria és la més bella del regne, si jo l’ha he vist, la he tingut al davant i no m’arriba ni tan sols a la sola de les sabates?.
- Princesa – respongué l’espill – hi ha una bellesa que tu ara no tens i Maria sí. I que no has sabut copsar amb la teva mirada superficial. Aquesta bellesa, que és la veritable, és la bellesa interior, no pas l’externa que s’esvaeix en el temps.
Maria te un cor pur i un esperit bo. Ella és humil, sincera, honesta i fidel i no coneix pas l’enveja, l’avarícia, l’egoisme i la cobdícia.
Maria és feliç com és i amb el que té.
Maria te una gran capacitat per estimar, sense cap mena de barreres. I estima de debò.
Per això, princesa, Maria és autènticament bella.
I aquesta bellesa interior, s’esdevé permanent.
Jo t’esperono, princesa, perquè d’ara endavant no t’emmirallis amb mi, sinó en Maria

... i el vuitè dia...

… i el vuitè dia, Déu, després d’haver descansat,
Va fer totes aquelles coses que adobaven el que havia estat fent els dies anteriors.

Va crear la rissa i el plor,
perquè veié que era bo,
quan hom expressava externament els sentiments que fruïen en el seu cor.

Va crear la tendresa,
perquè veié que era bo,
quan els homes i dones sentien compassió i s’afligien enfront d’altres éssers desvalguts i marginats.

Va crear la senzillesa, la humilitat i la paciència,
perquè veié que era bo,
quan hom renunciava al poder i la possessió i aprenia acceptar .

Va crear la constància i l’abnegació,
perquè veié que era bo,
quan els homes i dones, destinaven llur existència al treball, l’estudi i el sacrifici, pensant en el be a la comunitat.

Va crear la fraternitat i la solidaritat,
perquè veié que era bo,
quan hom s’esdevenia germà i adquiria el do de donar-se.

Va crear la reflexió i la consciència,
perquè veié que era bo,
quan els éssers humans actuaven amb criteris constructius i amb respecte vers el proïsme.

Va crear la honestedat, la confiança i la fidelitat,
perquè veié que era bo,
que entre tots, esdevingués la consideració i la ètica en els comportaments.

Va crear la justícia,
perquè veié que era bo,
que entre tots els humans s’establís una raonada distribució dels béns, del treball i de les responsabilitats, envers una convivència positiva.

Va crear la igualtat,
perquè veié que era bo,
que tots els homes i dones naixien i morien d’igual manera, donant a cadascun d’ells les mateixes oportunitats i llibertats pe destriar llurs propis camins.

Va crear la ciència i la medicina,
perquè veié que era bo,
que els éssers aprenguessin a descobrir, conèixer i estimar tot l’entorn i el propi cos i s’esmeressin per protegir-ho i desenvolupar-ho.

Va crear la música i la poesia,
perquè veié que era bo,
que ell llenguatge bell i la melodia dolça, despertaven els sentiments i la comunicació expressiva entre tothom.

Finalment, va crear un mot que fos el resum de tot el que havia creat en aquest vuitè dia,
perquè veié que era bo,
i l’anomenà AMOR,
de manera que tots els homes i dones d’arreu del mon esdevinguessin germans.

El tapís de Penèlope

Penèlope teixia de dia i desteixia de nit.
Al llarg del dia, enfront de tots els pretendents que l’acuitaven per aconseguir-la, juntament amb tot el reialme d’Ítaca. I que ella intentava refusar com podia, prometent-los que en destriaria a un d’ells quan el tapís romangués clos.
Per la nit, en la soledat del dormitori, desfeia la tasca del dia, per retardar la presa de decisió.
Perquè Penèlope tenia esperança. Esperança que Ulisses, un dia no llunyà retornaria i de bell nou ompliria totes les buidors que s’havien fet paleses.
Viure amb esperança, no sols és necessari, car, forma part de la mateixa naturalesa de l’ésser.

Semblantment a l’espera de Penèlope, jorn rera jorn, lluna rera lluna, any rera any i sense defallir, perquè en el interior del seu cor niava l’esperança del retorn d’Ulisses, de la mateixa manera hem de vitalitzar les nostres esperances i arrelar-les en els nostres cors, sense defallença.
Tots els esdeveniments que de dia formen un teixit amb les nostres debilitats i mancances i que enverinen el nostre esguard en la recerca d’un mon millor,
de nit, en la nostra soledat interna i meditació, com Penèlope, l’hem de desteixir, per enfrontar-nos a l’albada als novells afers.

De tots els esdeveniments que hem assumit en els anys passats i que han teixit la nostra insolidaritat i comoditat, ara hem de començar a separar els fils.

De tots els esdeveniments que han teixit una atapeïda cortina que barra el camí vers els veritables sentiments d’amistat, concòrdia, progrés,... ara hem d’encetar la tasca de desteixir-la,

Perquè l’esperança en un mon més solidari
l’esperança en una societat més justa,
l’esperança en uns homes més honestos,
l’esperança en una veritable llibertat,
hem de fer-la brollar, com Penèlope, cada dia, cada instant, pel damunt dels tapissos que oculten la claror.

dimarts, 29 de gener del 2008

Quan pugui retornar

Hi haurà un temps per estimar,
Hi haurà un temps per gaudir,
Hi haurà temps per patir,
Hi haurà temps per començar.

Terra estimada,
serralades, cims i valls,
homes joves, homes grans.
Sovint trepitjada.

Massa sang vessada,
cel·les, casernes i castells
soroll de fusells.
Descalç damunt la terra estimada.

Llengua oblidada,
poetes, llibres i cançons.
Lluita, afany i vindicacions,
poc a poc recobrada.

Aquell arbre ploraner,
aquell estany verdós,
vent del nord sorollós,
rosa de l’esbarzer.

Roselles sobre prat daurat,
quatre barres catalanes,
contes, reis i senyeres.
Quants t’han plorat!.

Enyor de terra catalana,
melangia dels teus cants,
tristesa i encants,
del cim, el mar i la plana.

Quan pugui retornar,
quan besi aquesta terra
quan llisqui llàgrima freda,
Catalunya m’has fet enyorar.

La nena dels mitjons

Ahir, temps d’enyorança.
Trencadissa i riallera,
cuetes, mitjons de col·legiala,
tot tu, despertaves esperança.

Ma càlida entre les meves.
El primer petó,
Jardins i carrers travessats,
cinc minuts tots els vespres.

Avui, nova pàgina viscuda.
Fills i llar
Treball, joia i a vegades tristesa.
Creixent cada dia en maduresa.

S’ha esvaït la jovenesa,
roman la comprensió,
S’ha dissipat la nena dels mitjons,
roman la veritable estimació.

Demà, incertesa,
Llarg camí recorregut,
tal vegada restem sols,
només amb la vellesa.

Encara s’apropi la mort,
angoixes i solituds.
Sempre tu i jo,
sols amb el nostre amor

La Música

Melodia encisadora,
dolces notes de violí i flabiol,
sons de l’aigua i del ventijol,
que brollen de la font prometedora.

Música de prats, cims i onades
que cerquen la blavor del cel,
la lluna, la nit i l’estel
i acarones oïdes enamorades.

Nota bellugadissa, que ressones encara,
com el moixó el seu cant,
com la rissa engrescadora del infant,
curulla d’amor i sentiment empara.

Mai deixis de sonar,
Mai abandonis els que volen estimar.
Canta, riu i balla sens parar,
endolceix aquest mon que no sap on va.

dimarts, 15 de gener del 2008

La llista

Aquell home aconseguí parlar amb Déu i li digué:
- Senyor, aquest mon està veritablement perdut. Tot és maldat, tot és pecat. Els homes no son bons, perquè...
Hi ha cobdícia i ambició sens fre
Hi ha violència arreu
Hi ha vicis
Hi ha enveja
Hi ha ...
Només Tu ho pots resoldre aquesta situació angoixant.
Lliura’ls-hi una plaga, un diluvi o una gran tempesta de foc que ho arrasi tot i no quedi ningú.
Després podrem començar de bell nou i construir un mon just i en pau.

Déu se’l mirà càndidament i li respongué:
- Està bé, faré el que tu vols. Fes, però abans una llista amb les persones que segons tu mereixen ser salvades, que jo les respectaré.

L’home es posà a treballar tot seguit, esperonat per la importància del moment i de l’encàrrec. Estava cofoi que Déu hagués escoltat la seva proposta. Ara era el moment de fer un mon nou on no hi hagués lloc per la maldat. I començà a fer la llista.

En Joan és una mica envejós, però en el fons és un bon home, ajuda als altres i... està bé, el posaré a la llista.
La Francesca és força ambiciosa, clar que també haig de reconèixer que s’escarrassa pels infants i pels vells i ...està bé, la posaré també a la llista.
En Ferran a vegades és violent i això no pot pas ésser. De tota manera, sovint és desprès, no sap dir que no quan se li demana quelcom i ... està bé, l’afegiré a la llista.
Oh, i en Pere i l’Andreu i la Pilar i ... afloren moltes imperfeccions, però ben mirat, també tenen coses positives, per tant caldrà incloure’ls a la llista.

I la llista es convertí en interminable.
L’home, després de tota la nit en vetlla rumiant i omplint de noms la llista, alçà de nou la mirada al cel i cridà al Senyor.

- Ja has fet la llista? – preguntà el Senyor
- Déu meu, estic ple de dubtes. Cap de les persones que conec es imperfecte del tot. Hi trobo espais de bondat. Alguna d’aquestes persones m`han ofès ocasionalment, però en d’altres moments també m’han ajudat i m’han fet costat.
- Què meus? vols que faci, doncs? – digué Déu.
- Senyor, aquests homes i aquestes dones que jo conec, no mereixen ésser exterminades. El mal que m’hagin pogut fer, jo ja els he perdonat. Per tant, no sé pas que haig de fer.
- Ai, amic meu –respongué Déu amb una rialla- Si tu que ets home, els has perdonat i els estimes prou per preservar-los de qualsevol mal, què vols que faci jo, que tots ells son fills meus.

V E N E Z I A

De la poesia d’en Baffo o d’en Byron.
De la vibrant melodia de Vivaldi.
De la majestuosa pintura de Tiziano de Tintoretto de Canaleto i de ...
Ha inspirat la melancolia de Mahler, mentre passejava per les platges del Lido.
I la cançó d’Aznavour.
I l’oboè de l’Anònim Venezià.
Milers de ponts i pontets, a l’ombra del Rialto i de l’Accademia.
Gran Canale i enrevessats canals serpentejant entre estrets carrers, piazzes i piazzoles i campos.
Sonen violins i acordions de dolces melodies en la quietud i frescor de l’estelada nit de Sant Marc i el pont dels suspirs.
Cristall de Murano, pizzeries i trattories. Peix i marisc de l’Adriàtic.
El Carnivale de Casanovas. Màscares i caretes de paper i porcellana, pintades d’or i argent i brillants colors.
I l’Arlequí que plora, sota les campanes de Sant Marc, forjades de martells bronzejats.
Gòndoles esveltes lliscant damunt les aigües del canal en l’absoluta quietud de la nit . Sols el gondoler i una parella d’enamorats embadalits escoltant el silenci, el murmuri de l’aigua i el so de les fulles mogudes pel ventijol.
Llumetes de Sant Giogio il Majore, a la llunyania. El Lido. El refrec dels “vaporetos” i canoes amarrades. Un venedor ambulant negre i una parada de “souvenirs”.
Lluny, l’Adriàtic, quiet, serè i fosc.
El cel estelat i la brillantor d’una lluna expressament apassionada per delir del poetes.
Palaus deserts i foscos, testimonis d’una història no oblidada, d’un esplendor del Renaixement.
Diuen que Venezia es mora, s’enfonsa, que tal vegada un dia no llunyà desapareixerà. Això no pot pas ser!. Aquesta mussa dels poetes, dels pintors, dels musics, dels escriptors, dels escultors, dels ... ha de viure!.
Perquè viure, només sigui unes hores a Vanezia és recobrar l’alè de la sensibilitat.
És redescobrir pàgines de la història i de la cultura.
És sentir-se testimoni de la inspiració.
És recordar que servim per estimat i sentir-nos estimats.
És rejovenir l’amor.
Això és Venezia!.