M’esforço, però no aconsegueixo dormir,
només la companyia del silenci i la quietud.
Sols escolto del meu cor, un batec perdut.
Campanada de la una s’ha deixat sentir.
Remor del vent i dels arbres juganers,
no goso moure’m per no rompre l’encant.
Recordo ara ma infantesa. Al bressol plorant.
Escolto les dues campanades, entremig d’enyorats plaers.
M’esgarrifo. Plou. Petits timbals damunt la teulada.
Aquells anys de jocs, d’escola i de fantasies,
en venen a la memòria fets i utopies.
Ara tres campanades ressonen entre gent recordada.
Un tro, reflex d’un llamp il·luminen un instant.
L’avia vestida de dol. L’avi amb bonhomia em mirava.
Escalf del bracer, l’olla bullint, sopava.
Les quatre. No tinc son. Despert, segueixo somniant.
Torna el silenci. degoteig de les aigües lliscant.
Els pares em mostren el rostre ara,
que bonica i amorosa vas estar. Mare.
Ressò de les cinc campanades tocant.
Una espurna de llum per la finestra es copsa.
Primer petó, fonem nostres mans.
Ella ha estat musa dels meus cants.
Mentre els sis sons el silenci esbotza.
S’ha fet de dia, el sol s’enlaira.
Canta el gall. De carretes el remor.
Em frego els ulls, rompo l’enyor,
haig la nova tasca del jorn emprendre.
Estic alçat, em disposo a seguir.
Ha estat recordança de tota una nit.
Éssers i fets volguts que al record han acudit.
Em sento ple, perquè m’han fet gaudir.
Després de les llargues jornades,
somniaré i viuré temps passats.
Amor, dolor, sentiments mai oblidats,
mentre d’una a una sonaran les campanades
