El tapís de Penèlope

Penèlope teixia de dia i desteixia de nit.
Al llarg del dia, enfront de tots els pretendents que l’acuitaven per aconseguir-la, juntament amb tot el reialme d’Ítaca. I que ella intentava refusar com podia, prometent-los que en destriaria a un d’ells quan el tapís romangués clos.
Per la nit, en la soledat del dormitori, desfeia la tasca del dia, per retardar la presa de decisió.
Perquè Penèlope tenia esperança. Esperança que Ulisses, un dia no llunyà retornaria i de bell nou ompliria totes les buidors que s’havien fet paleses.
Viure amb esperança, no sols és necessari, car, forma part de la mateixa naturalesa de l’ésser.

Semblantment a l’espera de Penèlope, jorn rera jorn, lluna rera lluna, any rera any i sense defallir, perquè en el interior del seu cor niava l’esperança del retorn d’Ulisses, de la mateixa manera hem de vitalitzar les nostres esperances i arrelar-les en els nostres cors, sense defallença.
Tots els esdeveniments que de dia formen un teixit amb les nostres debilitats i mancances i que enverinen el nostre esguard en la recerca d’un mon millor,
de nit, en la nostra soledat interna i meditació, com Penèlope, l’hem de desteixir, per enfrontar-nos a l’albada als novells afers.

De tots els esdeveniments que hem assumit en els anys passats i que han teixit la nostra insolidaritat i comoditat, ara hem de començar a separar els fils.

De tots els esdeveniments que han teixit una atapeïda cortina que barra el camí vers els veritables sentiments d’amistat, concòrdia, progrés,... ara hem d’encetar la tasca de desteixir-la,

Perquè l’esperança en un mon més solidari
l’esperança en una societat més justa,
l’esperança en uns homes més honestos,
l’esperança en una veritable llibertat,
hem de fer-la brollar, com Penèlope, cada dia, cada instant, pel damunt dels tapissos que oculten la claror.