divendres, 27 d’abril del 2007

un reialme gairebé perfecte

Era un petit regne, governat per un rei molt emprenedor, que havia viatjat molt i arreu. Tanmateix, amb el seu caràcter observador i meditatiu, havia assimilat els progressos en el terreny de l’economia, el treball i la tecnologia que havien experimentat positivament altres pobles. I d’aquesta manera va aplicar aquests avenços en el seu país, tot cercant una millora general de qualitat de vida, alhora d’obtenir el màxim rendiment dels recursos disponibles, planificant acuradament l’espai i el temps.

El seu objectiu era clar: un notable progrés pels ciutadans, no rics actualment, però si, dins de la seva humilitat i senzillesa, força feliços.

Així va suprimir conreus, explotacions mineres i indústries artesanes de minvat rendiment i va impulsar altres conreus d’altres cultius en llocs i formes més adients, malgrat que va ser necessari arrasar boscos i prats.

Va fer canviar el curs de rieres i rierols, per aprofitar millor les aigües, malgrat la necessitat d’anegar alguns pobles i paratges, tot traslladant els vilatans a nous habitatges més moderns, en d’altres indrets.

Va fer construir nous camins per millorar les comunicacions i animà als ciutadans perquè s’intercanviessin productes i mercaderies i així va sorgir el comerç, la banca i els transports, que abans no eren menester.

Va promoure noves indústries de transformació dels productes obtinguts de la natura, prop de les ciutats i pobles, on els obrers procedents d’altres professions ara suprimides, hi trobaven treball, malgrat que això va produir concentracions i aglomeracions de gent en espais tancats, alhora que aquestes fàbriques produïen residus i fums que contaminaven el cel i els rius.

Va planificar els estudis dels infants, perquè aquests, quan fossin adults, tinguessin la preparació adequada per dirigir i millorar les activitats encetades. Així, els uns serien constructors de camins, ponts i canals; d’altres fabricants, d’altres pagesos, d’altres banquers i comerciants. És a dir, tot estava tan ben planificat, que en el moment de néixer, l’infant tenia predestinat un futur professional, que es presentava enlluernador.

Naturalment, va tenir que crear un cos especial de vigilància que hi poses ordre i control, no permetent cap desviació dins dels límits establerts, coincidents amb la planificació tan ben ordenada, orientada vers la configuració d’una societat modèlica.

Anys després, efectivament, aquella societat d’aquell reialme, gaudia d’una prosperitat i benestar molt superior.

I el rei n’estava cofoi. Era la seva gran obra, aconseguida amb molt d’esforços i enginy, que el faria endinsar en la història.

Un dia, però, el rei que estava convençut que era molt estimat pel seu poble, va acudir a una festa popular, evidentment meticulosament programada, i confonent-se entre els vilatans, els observà i s’adonà que no hi havia alegria i diversió entre ells i això l’amoïnà.

Va fer cridar a un dels súbdits, un home vell, però molt savi i va demanar-li que li expliqués la causa d’aquest abandó i tristor que havia copsat.

I l’home vell, però savi, amb tot respecte va fer:

.- Majestat, vós segurament heu actuat a fi de be, i de bon cor i ens heu donat un progrés i una millora de qualitat de vida, que no havíem pensat, però us heu oblidat d’un dret molt important, desitjat per tots els homes i dones: la LLIBERTAT.

Llibertat d’escollir,

Llibertat de viure com hom vol i on vol,

Llibertat de destriar cadascú el seu propi destí

Llibertat de l’home com a ésser viu i de tot el seu entorn.

Deu va fer-nos lliures i qualsevol que condicioni aquesta llibertat, fereix l’home i fereix Déu.

S O L I T U D

Solitud,

mot fred i esgarrifós.

Visc una solitud entristida I tardorada,

vent fred, fulles de color ocre i vermellós, que encatifen el camí. Arbres nus.

Boira que esdevé un vel a l’horitzó.

No sento el cant dels moixons,

cap veu acaricia la meva oïda,

cap fresa trenca el misteriós silenci.

Tan sols jo i la meva solitud.

Puc escoltar el meu alè,

puc notar el batec del meu cor,

puc sentir la remor de les meves petjades damunt la terra humida.

M’assec damunt d’un tronc caigut a la vora del camí,

no puc parlar amb ningú,

tan sols jo i la meva solitud.

No goso gairebé moure’m,

per no rompre el silenci atuïdor.

La fredor en penetra,

mentre la claror es marceix.

El ventijol sacseja branques i fulles,

única melodia,

que roman la meva melangia.

Ansiejaria gaudir de companyia,

potser un amic,

o un infant per jugar,

o tal vegada el pare, o la mare. On són ells, ara?

millor, tanmateix, anhelo la dona estimada.

Resto, però, amb la meva solitud,

cap mot, cap cant, sols el vent.

Que joiós hagués estat,

si ells, mai haguessin marxat.

De sobte, els esdeveniments aclareixen,

soc jo el que vull partir per sempre,

mentre ells romanen aplegats,

el meu esperit sura en la solitud de la mort.

Ara, ho veig tot transparent,

i la melangia s’apodera de mi, més intensament,

perquè ho he deixat tot i a tots,

m’amic, l’infant, els pares I la dona estimada.

Sento l’enyor del que he perdut,

Sento l’enyor del que he deixat de fer,

Sento l’enyor del que he deixat de dir,

Sento l’enyor del que he deixat de gaudir,

Sento l’enyor del que he deixat d’estimar.

És massa tard, ara, per l’actitud modificar,

el temps s’ha esvaït d’entre les mans meves,

si algú m’escolta des de la meva solitud,

que s’emmiralli amb la meva tristor,

en el meu enyor,

i que construeixi de llur pas per la vida,

del poc temps que hom té, entre els vius,

per caminar vers l’esperança,

d’una vida entregada a estimar.

Quan m'hagi allunyat

Hauré aviat de marxar
Massa coses resten per dir,
Poc temps per gaudir,
Poc temps per estimar.

Quan m’hagi allunyat,
Quan sols romangui el record,
Quan l’ombra s’hagi esvaït,
Recorda que molt t’he estimat.

Camins travessats,
Camins d’incerteses i melangia,
Hores buides, hores farcides,
Hores també d’enamorats.

Sols romandrà el record desfilat,
Temps de jovenesa,
temps de maduresa,
paraules de qui més t’ha estimat.

Servaré el teu caminar,
voldria no oblidessis,
i dia rera dia pensessis,
que ningú més he pogut estimar.