El pessebre vivent

Gairebé no hi mancava res en aquell pessebre.

Va repassar lentament tots els personatges representats entre aquelles figuretes de fang: els pastors, la dona del pou, el carreter, el pagès, el llenyataire, el pescador, l’àngel, els reis i els patges, ... i naturalment Jesús, Maria i Josep.

Tampoc s’havia oblidat dels animals de tota mena, grans i petits: aus, mamífers i peixos.

El paisatge també estava ben cuidat: el poble, els carrers i places, el pont i el riu, els camins i muntanyes i boscos. Al bell mig lluïa l’establia. I és clar damunt al cel de paper, un estel gros i brillant.

Gairebé no hi mancava res en aquell pessebre. O tal vegada sí!. No hi havia cap “pobre”. Ningú no havia pensat en la figura d’un pidolaire, un autèntic pobre.

POBRE: Hem vist pobres de debò aquests dies, dormint en la nit freda en un portal del carrer. Hem vist pobres pidolant a l’escales del metro o a la porta del supermercat, mentre hom ni tan sols el podia veure perquè el munt de paquets i bosses que duia no li ho permetia.

També son pobres, perquè tenen moltes mancances, els marginats, els empresonats, els malalts, els avis oblidats en una residència de mala mort, i d’entre els milers de ciutadans de barris, pobles o països oprimits i malmesos per la guerra i la misèria.

A tots els pessebres hi hauria d’haver-hi sempre un POBRE!.

I en el nostres cors, també!