divendres, 21 de desembre del 2007

Campanades

M’esforço, però no aconsegueixo dormir,

només la companyia del silenci i la quietud.

Sols escolto del meu cor, un batec perdut.

Campanada de la una s’ha deixat sentir.

Remor del vent i dels arbres juganers,

no goso moure’m per no rompre l’encant.

Recordo ara ma infantesa. Al bressol plorant.

Escolto les dues campanades, entremig d’enyorats plaers.

M’esgarrifo. Plou. Petits timbals damunt la teulada.

Aquells anys de jocs, d’escola i de fantasies,

en venen a la memòria fets i utopies.

Ara tres campanades ressonen entre gent recordada.

Un tro, reflex d’un llamp il·luminen un instant.

L’avia vestida de dol. L’avi amb bonhomia em mirava.

Escalf del bracer, l’olla bullint, sopava.

Les quatre. No tinc son. Despert, segueixo somniant.

Torna el silenci. degoteig de les aigües lliscant.

Els pares em mostren el rostre ara,

que bonica i amorosa vas estar. Mare.

Ressò de les cinc campanades tocant.

Una espurna de llum per la finestra es copsa.

Primer petó, fonem nostres mans.

Ella ha estat musa dels meus cants.

Mentre els sis sons el silenci esbotza.

S’ha fet de dia, el sol s’enlaira.

Canta el gall. De carretes el remor.

Em frego els ulls, rompo l’enyor,

haig la nova tasca del jorn emprendre.

Estic alçat, em disposo a seguir.

Ha estat recordança de tota una nit.

Éssers i fets volguts que al record han acudit.

Em sento ple, perquè m’han fet gaudir.

Després de les llargues jornades,

somniaré i viuré temps passats.

Amor, dolor, sentiments mai oblidats,

mentre d’una a una sonaran les campanades

divendres, 23 de novembre del 2007

Temps que s'acaba

S’ha esvaït el temps entre les mans,

pensava que no arribaria la fi,

han marxat massa aviat tots els germans,

d’ells gairebé no n’he pogut fruir.

Semblava que hi hauria temps per tot,

temps per tants somnis a realitzar,

temps pel treball, pel joc i per estimar,

s’ha fos tot el temps, no resta un sol mot.

S’ha fet el silenci, tot és quietud,

només l’oreig entre contrades,

i el mar contra les roques romput.

On son els mots, els cants i les mirades?

l’amor, l’amistat?: tot s’ho han endut,

sols roman l’escuma de les onades.

I jo em pregunto a vegades:

per què tot és ara solitud?

I el temps que ha passat i he perdut?

perdó

I perdona les postres culpes …

Perdona’m germà pel mal que t’he fet.

Perdona’m Pare del Cel, per totes les vegades que t’he ofès.

Hi ha faltes i ofenses, que no pas sempre en demanem perdó.

Però demanem perdó de les nostres omissions?

Perdona’, espòs/esposa per no haver-te dedicat més estones.

Perdona’m pare, mare i germà per no haver-te agraït suficientment el que sempre has fet per mi.

Perdona’m amic, per no haver estat al teu costat, quan potser em necessitaves.

Perdoneu-me els pobres, aturats i marginats, per no haver treballat per vosaltres.

Perdoneu-me els homes I dones d’altres pobles, nacions I continents, per no haver-me solidaritzat amb els vostres mancaments.

Perdoneu-me valls I muntanyes, rius i mars, boscos I conreus, per no haver contribuït a mantenir aquest paradís de la natura.

Perdona’m Pare del cel, perquè no he comprés que intentar ser bo, no és solament deixar de fer el mal, sinó contribuir a fer el bé a tots i en tot moment.

…Així com nosaltres perdonem als nostres deutors …

Vull perdonar al que m`ha ofès,

Vull perdonar al que m’ha marginat i no m`ha escoltat,

Vull perdonar al que no ha intentat comprendre’n

Vull perdonar al que, complint llurs obligacions, m’ha perjudicat,

Vull perdonar al que no ha assolit els meus problemes

Vull perdonar …

Sí, vull perdonar de tot cor.

I vull perdonar, tanmateix oblidant,

Perquè perdonar, sense oblidar, no és veritable perdó.

Perdona’m Pare del Cel, perquè no he sabut perdonar de debò.

Ensenyem, Pare del Cel, a perdonar i ensenyem a demanar perdó al germà i a Tu, per tot el que fet i pel que he deixat de fer.

el meu veritable amor

M’has ensenyat tot de l’amor,

he après de tu, tot el seu sabor,

del silenci, tot l’amargor,

m’has ensenyat a sentir l’enyor.

Al teu costat, he envellit,

ben a prop la bellesa he sentit,

de poesia he omplert la nit,

el teu escalf amorós he preferit.

Quan t’has allunyat, solitud.

Quan m’has escoltat, lassitud.

Quan m’has mirat, quietud.

Quan has retornat, he vençut.

Tan sols a tu he estimat,

en els teus ulls m’he contemplat,

només els teus llavis he besat,

tan sols de tu m’he enamorat.

Has estat el veritable camí,

fita de tot el meu destí,

estel que em guia sens fi,

sempre ho seràs tot per mi.

el bosc

Pel damunt de catifa de fulles vermelles caigudes,

caminava amb pas tremolenc.

Ombres, foscuria, un silenci temorenc.

No podia destriar el camí vers terres conegudes.

Sol ponent dels darrers dies de tardor,

enfilava regalims oblics d’entre les branques.

Núvols rosats pel cim de muntanyes blanques,

encís colorejat que no treia pas la por.

Un toll, fang i un reulit rierol.

Sols el llunyant udol del moixó darrer.

Quatre flors liloses d’entre l’esverger,

pinyes rossegades que ha deixat l’esquirol.

S’atura, escolta, l’unic so és el oreig ,

s’orienta, dubte, res l’ajuda.

Pins, roures i alzines broden l’espessura.

Cap rastre, només el seu cansat ofeg

Tremola, el cos d’una esgarrifança,

temor haver-se perdut,

l’envaeix la solitud,

voldria cridar, tot és friçansa.

La gentilesa de l’immens bosc,

el testimoni de tants arbres muts,

però cap dels amics volguts.

S’engoixa, mentre fond el dia i tot és fosc.

Ha volgut arriscar-se en el desconegut,

sense guia ni consell,

malgrat que l’entorn és bell,

la grandaria, l’ha guanyat, l’ha vençut.

Es sent debellat, de les mans tot l’hi fuig,

com la flor que es marceix,

com el sol que ara desllueix,

és un estrany, precebeix el rebuig.

Quan la humilitat d’ell s’apodera,

quan reconeix la gran feblesa,

quan descubreix tota la pobresa,

… un llum a l’horitzó i una fumera!

Bosc que ets bell i misterios,

acull també a l’home vanidòs.

perquè dins teu descubrirà joiòs,

que ell també és petit i gens poderòs.

dimecres, 24 d’octubre del 2007

les estrenes

i el rei, com a premi a la gesta realitzada, aspirant acontentar al jove Marçal, el va fer comparèixer davant seu, al saló del tron reial i en aquell moment va lliurar-li les estrenes, en forma d’una bossa de cuir.

En Marçal, al·lucinat i cofoi, amb les mans tremoloses va obrir la bossa i va buidar el contingut, quedant sobtat al veure’l: una esponja i unes pedretes arrodonides.

Encara sadoll de sorpresa, gosà preguntar al rei:

- Per què serveix això, majestat?

- De seguida ho copsaràs, bon ciutadà. Tu que ets ple de saviesa i tens un cor ben gran, sabràs valorar aquests objectes.

Romangué sol, només acompanyat dels propis pensaments i cabòries, fins que a la foscor de la nit esborrà les ombres i s’adormí en solitud en aquell racó del palau i els somnis es van apoderar de llur enteniment.

L’endemà pel matí, però, quan de nou va comparèixer davant del rei, va dir-li:

- Majestat, us estic molt agraït per aquests presents, que m’ajudaran a ser millor i a seguir el camí adient.

- I com ha estat això?

- He descobert que aquesta esponja és capaç de:

  • Eixugar l’odi que hi ha en l’esguard de molts homes i dones
  • D’eixugar l’enveja i la cobdícia
  • D’eixugar la violència dels carrers
  • D’eixugar la mesquinesa dels nostres minsos sacrificis
  • D’eixugar la indiferència des de la nostra comoditat
  • D’eixugar la nostra contribució a la marginació
  • D’eixugar la nostra insolidaritat present arreu...

- i les pedretes? – preguntà el rei

- he descobert que aquests còdols, com en el “Petufet”, poden assenyalar, una rera l’altre ...

  • el camí de la humilitat i la conformitat
  • el camí de la compassió pels marginats
  • el camí de l’amor per totes les coses belles que hi ha al nostre abast
  • el camí del diàleg i la comprensió
  • el camí de la veritat i de la justícia
  • el camí de l’esperança.

-

Malgrat tant lluny...!

Voldria dir-te tot el que t’he estimat,

tot el que t’estimo encara,

vull dir-t’ho ben fort, tot ara,

malgrat tan lluny, i no ets al meu costat.

La teva imatge serena, sempre a la ment,

la teva veu en ressò constant,

el teu esguard dolç es fa penetrant,

malgrat tant lluny, tu emplenes el meu pensament.

Voldria prémer la teva ma, suaument,

el teu cabell acariciar,

en els teus ulls poder-me emmirallar,

malgrat tan lluny, abraçar-te voldria fortament.

Prop teu gaudir voldria de la música i la poesia,

sentiments acaronats,

de les nostres sensibilitats,

malgrat tant lluny, m’envaeix la melangia.

Voldria compartir amb tu, nit i dia,

calor d’estiu i fred d’hivern,

prats, de roselles florit, camp erm,

malgrat tan lluny, sense tu, viure no podria.

Tu ets l’aigua del torrent i del rierol,

la blavor del mar i del cel,

els camins de flors i de mel,

malgrat tan lluny, sento el teu cant de flaviol.

Voldria, vull, tenir-te sols per mi,

ahir, avui i demà i fins la fi dels dies,

fins que desvetllin les ànimes adormides,

malgrat tant lluny, fins la fi de la foscor i tot sigui matí

vivim avui?

Selves d’homes i dones: població

boscos de ciment,

brogit permanent

soledat i marginació.

Temps i espais escurçat,

manca de relació,

absència de comunicació,

humanisme allunyat.

Llibertat sense unió,

pel consumisme dirigit,

temps no reexit,

comoditat vers incomprensió.

Vull aquest món massificat?

què faig per canviar-lo?

però, puc jo transformar-lo?

puc, podem, fer un món adobat?.

Mentre soni la música clara,

mentre hi hagi l’artista i el pintor,

mentre canti el moixó,

cal lluitar units des d’ara.

Mentre brolli l’aigua transparent,

mentre hi hagi prats i flors,

mentre hi hagi risses i plors,

cal units batallar sense defalliment.

Mentre hi hagi un infant,

mentre hi hagi una mare bella

mentre hi hagi poesia,

cal units estar lluitant.

Voldria tenir la mirada d'un infant...

Voldria tenir la mirada d’un infant…

per veure clarament,

amb nitidesa de pensament,

sense traves interiors,

sense terceres intencions.

Voldria tenir la mirada d’un infant,...

per poder mirar a tots de front,

per poder descobrir la bellesa de l’entorn

per poder copsar abastament la magnitud del mon.

Voldria tenir la mirada d’un infant,...

només per cercar les mirades dolces,

només per trobar la bondat arreu,

només per descobrir la sinceritat,

només per gaudir de la utòpica veritat.

Voldria tenir la mirada d’un infant,...

per no veure que hi ha lluites i guerres,

per no veure que hi ha enveja,

per no veure que hi ha cobdícia,

per creure que la vida és un conte,

per quedar bocabadat davant del mar i del cel,

per compadir-me del que està sol,

per admirar el que irradia poesia.

Voldria tenir la mirada d’un infant, ...

per creure que tots els homes son bons

per creure que tots els homes son sincers

per creure que tots els homes son honestos,

per creure que tots els homes son justos,

per creure que tots els homes s’estimen,

per creure que tots els homes som germans.

dimecres, 9 de maig del 2007

recordant al pare, a l'avi, a l'amic

Pare, avi, amic que ens has deixat.

Copsem la buidor que entre nosaltres has creat.

El llibre que manté encara l’escalf dels teus cansats ulls,

El retrat sèpia d’altres temps passats, no pas per tu, oblidats,

El vell rellotge, aquell mocador, una carta, la ploma

Aquella capsa on guardaves els teus records, petits tresors.

El seient on reposaves, desprèn encara l’olor del teu cos, però roman isolat.

El vidre d’on guaitaves dels homes i dones el pas, conserva encara la cortina del teu alè.

Has estat un testimoni dels temps, de la nostra historia, del progrés.

Has estat testimoni del nostre avenç entremig del món i la societat.

Has estat testimoni del darrer adéu de tots els que t’han estimat

Has estat testimoni de la teva pròpia continuïtat, a través dels teus fills i nets.

Però,

enfront la tristor d’aquest comiat,

enfront de la nostra melangia,

enfront de la nostra solitud,

el nostre esguard humit per les llàgrimes, però serè, et cerca, sempre mogut pels sentiments, entre records i pensaments.

I la nostra pregària per tu, s'enlaira vers al cel.

Ens rebleix la joia d’haver-te estimat,

ens rebleix la joia de tot el que ens has estimat,

ens rebleix la joia del tot el que ens has ensenyat,

ens rebleix la joia del camí que ens has mostrat,

ens rebleix la joia pels exemples de vida que ens has donat,

ens rebleix la joia per saber-te entre tots els que has retrobat.

ens rebleix la joia, perquè el teu record seguirà ferm entre tots els que has deixat,

ens rebleix la joia, perquè prop del Pare, et sabem acceptat.

noces d'argent

Han esdevingut exactament 25 anys des d’aquell joiós dia que vam unir-nos en matrimoni.

Hem travessat, mans fortament unides, al llarg d’aquests 25 anys, camins, cims, rierols, cingles i mars. Jorns de joia..

I també hem viscut moments de foscor i de tristor.

Davant el goig d’haver construït una família, fills del fruit del nostre amor, do de Déu…

També hem vist allunyar-se per sempre a molts d’estimats.

Han estat 25 anys de compartir la joia i la tristesa.

Han estat 25 anys dedicats a l’edificació d’una llar i d’una família.

Han estat 25 anys d’unió, d’amor i de mantenir encès el caliu, sense defallir.

Han estat 25 anys d’aprendre, de descobrir, de donar compliment als sentits.

I ara, de bell nou, rememorant aquell llunyà dia que vam encetar aplegats aquest nou caminar:

- Vull dir-te que anhelo i desitjo viure 25 anys més o fins que la mort ens separi, unit a tu.

- I també dir-te que de la mateixa manera que et vaig prendre, auténticament enamorat, mil vegades més et prendria.

-I que,

Fins a la fi dels meus dies, et seguiré estimant.

Et seguiré respectant.

I seguiré al teu costat en tots moments: els bons i també els dolents.

En els inicis de la nostra tardor de la vida,

contemplant les arrels clavades mirant al cel,

mentre els nostres fills emprenen llur propi caminar…

Vull de nou, estimada, afermar el meu compromís envers tu, anellant novament la teva dolça ma.

Ma càlida, ma d’esposa i de mare. Ma colrada de treballar. Ma encisadora. Ma estimada.

I jo, espòs meu estimat, acceptant i reforçant aquest compromís, també vull acariciar la teva ma amb aquest signe de la unió a través d’aquest anell.

recordant a Núria

Ens vas deixar massa aviat,

no vam tenir prou temps per gaudir de tu,

una buidor entre nosaltres vas crear.

No podíem pensar pas que la teva hora tan aviat havia d’arribar.

No vam tenir temps de dir-te tot el que calia.

No vam poder estimar-te tot el que et mereixies.

No vam poder rebre de tu, tota la grandesa del teu estimar.

Reposa ara, entre catifes de flors i prats,

a l’ombra d’aquests arbres que ens miren enlairats.

Reposa, ara, entre àngels al bell mig del cel,

prop del Pare, entre els núvols, estols i vels.

Se’ns va marcir una bella flor entre les mans.

Se’ns va, una bona amiga, de debò allunyar.

Se’ns va rompre un doll d’aigües clares per estimar.

Se’ns va forjar un enorme buit entre els germans.

Cinc anys de llegir el teu poema i el teu escrit.

Cinc anys d’evocar-te en tot moment.

Cinc anys de guardar-te en el pensament.

Cinc anys que el teu record no s’ha esvaït.

Mira’ns d’entre els núvols i els estels,

recull l’estimació que et professem,

acull la remembrança que tots et trametem,

prega per nosaltres, tu que el tens al costat, al Pare del Cel.

No mataràs

MATAR, no és solament prendre la vida a un altre ésser humà

Perquè matem a pessics…

… Quan permetem que l’entorn natural es degradi progressivament, atrinxerats darrera unes males interpretades necessitats de progrés.

… Quan prenem la vida a altres ésser vius, pel simple plaer de matar i per la pràctica d’esports i competicions de dubtosa trajectòria esportiva.

… Quan neguem el sostre a tota persona humil i allunyem aquest sostre de llur abast.

… Quan neguem la possibilitat de guanyar-se honestament el pa a l’aturat o l’emigrant o abusem del seu treball i la seva suor.

… Quan no protegim amb cura a l’infant i el vell, desvalguts davant d’un món hostil.

… Quan rompem el dret de la vida del fetus, amprats en consideracions de benestar.

… Quan permetem que la llei dels uniformes, imposi criteris i comportaments per la força.

I seguim matant a pessics…

… Quan no escoltem als germans.

… Quan no ensenyem al qui no sap.

… Quan no acompanyem al solitari,

… Quan rompem una promesa,

… Quan no ajudem,

… Quan ens fem l’orni per estalviar-nos maldecaps

… Quan atresorem, sense compartir,

… Quan ignorem, per no voler saber,

… Quan ens tornem indiferents,

… Quan …

Perquè tot home i tota dona per viure dignament i no sentir-se ferit jorn, rera jorn,

I per no sentir llur cos malmès de tants pessics,

Necessita comprensió i solidaritat,

Necessita sostre, pa i un entorn digne,

Necessita aprendre, escoltar i comunicar-se,

Necessita, als altres homes i dones.

NO MATARÀS, NO FERIRÀS, NO PESSIGARÀS.

divendres, 27 d’abril del 2007

un reialme gairebé perfecte

Era un petit regne, governat per un rei molt emprenedor, que havia viatjat molt i arreu. Tanmateix, amb el seu caràcter observador i meditatiu, havia assimilat els progressos en el terreny de l’economia, el treball i la tecnologia que havien experimentat positivament altres pobles. I d’aquesta manera va aplicar aquests avenços en el seu país, tot cercant una millora general de qualitat de vida, alhora d’obtenir el màxim rendiment dels recursos disponibles, planificant acuradament l’espai i el temps.

El seu objectiu era clar: un notable progrés pels ciutadans, no rics actualment, però si, dins de la seva humilitat i senzillesa, força feliços.

Així va suprimir conreus, explotacions mineres i indústries artesanes de minvat rendiment i va impulsar altres conreus d’altres cultius en llocs i formes més adients, malgrat que va ser necessari arrasar boscos i prats.

Va fer canviar el curs de rieres i rierols, per aprofitar millor les aigües, malgrat la necessitat d’anegar alguns pobles i paratges, tot traslladant els vilatans a nous habitatges més moderns, en d’altres indrets.

Va fer construir nous camins per millorar les comunicacions i animà als ciutadans perquè s’intercanviessin productes i mercaderies i així va sorgir el comerç, la banca i els transports, que abans no eren menester.

Va promoure noves indústries de transformació dels productes obtinguts de la natura, prop de les ciutats i pobles, on els obrers procedents d’altres professions ara suprimides, hi trobaven treball, malgrat que això va produir concentracions i aglomeracions de gent en espais tancats, alhora que aquestes fàbriques produïen residus i fums que contaminaven el cel i els rius.

Va planificar els estudis dels infants, perquè aquests, quan fossin adults, tinguessin la preparació adequada per dirigir i millorar les activitats encetades. Així, els uns serien constructors de camins, ponts i canals; d’altres fabricants, d’altres pagesos, d’altres banquers i comerciants. És a dir, tot estava tan ben planificat, que en el moment de néixer, l’infant tenia predestinat un futur professional, que es presentava enlluernador.

Naturalment, va tenir que crear un cos especial de vigilància que hi poses ordre i control, no permetent cap desviació dins dels límits establerts, coincidents amb la planificació tan ben ordenada, orientada vers la configuració d’una societat modèlica.

Anys després, efectivament, aquella societat d’aquell reialme, gaudia d’una prosperitat i benestar molt superior.

I el rei n’estava cofoi. Era la seva gran obra, aconseguida amb molt d’esforços i enginy, que el faria endinsar en la història.

Un dia, però, el rei que estava convençut que era molt estimat pel seu poble, va acudir a una festa popular, evidentment meticulosament programada, i confonent-se entre els vilatans, els observà i s’adonà que no hi havia alegria i diversió entre ells i això l’amoïnà.

Va fer cridar a un dels súbdits, un home vell, però molt savi i va demanar-li que li expliqués la causa d’aquest abandó i tristor que havia copsat.

I l’home vell, però savi, amb tot respecte va fer:

.- Majestat, vós segurament heu actuat a fi de be, i de bon cor i ens heu donat un progrés i una millora de qualitat de vida, que no havíem pensat, però us heu oblidat d’un dret molt important, desitjat per tots els homes i dones: la LLIBERTAT.

Llibertat d’escollir,

Llibertat de viure com hom vol i on vol,

Llibertat de destriar cadascú el seu propi destí

Llibertat de l’home com a ésser viu i de tot el seu entorn.

Deu va fer-nos lliures i qualsevol que condicioni aquesta llibertat, fereix l’home i fereix Déu.