la bellesa interior

… I la princesa altiva, s’emmirallava i li preguntava a l’espill:
- Quina és la més bella del regne?
Amb veu profunda i impersonal, l’espill contestava cada vegada igualment a la mateixa pregunta:
- La més bella del regne no ets tu, és Maria.
La princesa altiva, s’enfurismava i colpejava l’espill.
Un dia, però, va fer portar davant seu a Maria, i tot contemplant-la, va romandre molt sorpresa i decebuda, doncs aquella noieta, no era pas massa bonica ni atractiva. Anava mal vestida, era més aviat petitona i esquifida i de mans aspres.
Amb un to de cert rebuig li va preguntar que feia, on vivia, on anava, només fos per esbrinar quelcom i aleshores fou quan va descobrir que ...

La veu de Maria era dolça, melodiosa i planera.
La seva mirada transparent, reflectia confiança i sinceritat.
Era molt pobre, però emmotllada en llurs mancances i això l’esdevenia feliç.
No tenia gairebé res, però estava envoltada d’una família que estimava i l’estimaven i només posseïa un gosset pagerol que l’acompanyava arreu.
Coneixia a tots els homes i dones del poble, grans i petits i amb ells compartia el treball i el joc.

Ara que l’havia conegut, tenia la certesa que aquella noieta no podia pas superar-la en bellesa i així, de bell nou ho va preguntà a l’espill, però aquest, altrament, respongué també d’idèntica manera.
La princesa altiva, novament enfurismada, afegí, però, una nova pregunta que li brollava impetuosament des del interior:
- Com pots dir-me que Maria és la més bella del regne, si jo l’ha he vist, la he tingut al davant i no m’arriba ni tan sols a la sola de les sabates?.
- Princesa – respongué l’espill – hi ha una bellesa que tu ara no tens i Maria sí. I que no has sabut copsar amb la teva mirada superficial. Aquesta bellesa, que és la veritable, és la bellesa interior, no pas l’externa que s’esvaeix en el temps.
Maria te un cor pur i un esperit bo. Ella és humil, sincera, honesta i fidel i no coneix pas l’enveja, l’avarícia, l’egoisme i la cobdícia.
Maria és feliç com és i amb el que té.
Maria te una gran capacitat per estimar, sense cap mena de barreres. I estima de debò.
Per això, princesa, Maria és autènticament bella.
I aquesta bellesa interior, s’esdevé permanent.
Jo t’esperono, princesa, perquè d’ara endavant no t’emmirallis amb mi, sinó en Maria