M’esguard ressegueix aquest mon.
Callat m’estic per no haver de plorar.
I contemplo tots els homes i dones,
I m’esforço per no haver de cridar.
No trobo cap mirada sincera.
L’esgarrifor del instant em fa esglaiar.
La claror s’apaivaga lentament,
i la densa foscor em fa esborronar.
El silenci de la multitud és penetrant,
sento només el meu cor que no deixa de bategar.
Ningú, cap paraula, cap ma s’em proposa.
Immòbil romanc, no em puc pas apropar.
M’allunyo dels éssers que crec conèixer.
Malgrat tot, no he après a estimar.
L’escalf també es foragita suament,
i la fredor d’argent em fa tremolar.
Glaçades i gebres pel camí,
que tot sol hauré de travessar.
Vull tornar a viure com abans,
vull d’aquest somni despertar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada