Hi haurà un temps per estimar,
Hi haurà un temps per gaudir,
Hi haurà temps per patir,
Hi haurà temps per començar.
Terra estimada,
serralades, cims i valls,
homes joves, homes grans.
Sovint trepitjada.
Massa sang vessada,
cel·les, casernes i castells
soroll de fusells.
Descalç damunt la terra estimada.
Llengua oblidada,
poetes, llibres i cançons.
Lluita, afany i vindicacions,
poc a poc recobrada.
Aquell arbre ploraner,
aquell estany verdós,
vent del nord sorollós,
rosa de l’esbarzer.
Roselles sobre prat daurat,
quatre barres catalanes,
contes, reis i senyeres.
Quants t’han plorat!.
Enyor de terra catalana,
melangia dels teus cants,
tristesa i encants,
del cim, el mar i la plana.
Quan pugui retornar,
quan besi aquesta terra
quan llisqui llàgrima freda,
Catalunya m’has fet enyorar.
dimarts, 29 de gener del 2008
La nena dels mitjons
Ahir, temps d’enyorança.
Trencadissa i riallera,
cuetes, mitjons de col·legiala,
tot tu, despertaves esperança.
Ma càlida entre les meves.
El primer petó,
Jardins i carrers travessats,
cinc minuts tots els vespres.
Avui, nova pàgina viscuda.
Fills i llar
Treball, joia i a vegades tristesa.
Creixent cada dia en maduresa.
S’ha esvaït la jovenesa,
roman la comprensió,
S’ha dissipat la nena dels mitjons,
roman la veritable estimació.
Demà, incertesa,
Llarg camí recorregut,
tal vegada restem sols,
només amb la vellesa.
Encara s’apropi la mort,
angoixes i solituds.
Sempre tu i jo,
sols amb el nostre amor
Trencadissa i riallera,
cuetes, mitjons de col·legiala,
tot tu, despertaves esperança.
Ma càlida entre les meves.
El primer petó,
Jardins i carrers travessats,
cinc minuts tots els vespres.
Avui, nova pàgina viscuda.
Fills i llar
Treball, joia i a vegades tristesa.
Creixent cada dia en maduresa.
S’ha esvaït la jovenesa,
roman la comprensió,
S’ha dissipat la nena dels mitjons,
roman la veritable estimació.
Demà, incertesa,
Llarg camí recorregut,
tal vegada restem sols,
només amb la vellesa.
Encara s’apropi la mort,
angoixes i solituds.
Sempre tu i jo,
sols amb el nostre amor
La Música
Melodia encisadora,
dolces notes de violí i flabiol,
sons de l’aigua i del ventijol,
que brollen de la font prometedora.
Música de prats, cims i onades
que cerquen la blavor del cel,
la lluna, la nit i l’estel
i acarones oïdes enamorades.
Nota bellugadissa, que ressones encara,
com el moixó el seu cant,
com la rissa engrescadora del infant,
curulla d’amor i sentiment empara.
Mai deixis de sonar,
Mai abandonis els que volen estimar.
Canta, riu i balla sens parar,
endolceix aquest mon que no sap on va.
dolces notes de violí i flabiol,
sons de l’aigua i del ventijol,
que brollen de la font prometedora.
Música de prats, cims i onades
que cerquen la blavor del cel,
la lluna, la nit i l’estel
i acarones oïdes enamorades.
Nota bellugadissa, que ressones encara,
com el moixó el seu cant,
com la rissa engrescadora del infant,
curulla d’amor i sentiment empara.
Mai deixis de sonar,
Mai abandonis els que volen estimar.
Canta, riu i balla sens parar,
endolceix aquest mon que no sap on va.
dimarts, 15 de gener del 2008
La llista
Aquell home aconseguí parlar amb Déu i li digué:
- Senyor, aquest mon està veritablement perdut. Tot és maldat, tot és pecat. Els homes no son bons, perquè...
Hi ha cobdícia i ambició sens fre
Hi ha violència arreu
Hi ha vicis
Hi ha enveja
Hi ha ...
Només Tu ho pots resoldre aquesta situació angoixant.
Lliura’ls-hi una plaga, un diluvi o una gran tempesta de foc que ho arrasi tot i no quedi ningú.
Després podrem començar de bell nou i construir un mon just i en pau.
Déu se’l mirà càndidament i li respongué:
- Està bé, faré el que tu vols. Fes, però abans una llista amb les persones que segons tu mereixen ser salvades, que jo les respectaré.
L’home es posà a treballar tot seguit, esperonat per la importància del moment i de l’encàrrec. Estava cofoi que Déu hagués escoltat la seva proposta. Ara era el moment de fer un mon nou on no hi hagués lloc per la maldat. I començà a fer la llista.
En Joan és una mica envejós, però en el fons és un bon home, ajuda als altres i... està bé, el posaré a la llista.
La Francesca és força ambiciosa, clar que també haig de reconèixer que s’escarrassa pels infants i pels vells i ...està bé, la posaré també a la llista.
En Ferran a vegades és violent i això no pot pas ésser. De tota manera, sovint és desprès, no sap dir que no quan se li demana quelcom i ... està bé, l’afegiré a la llista.
Oh, i en Pere i l’Andreu i la Pilar i ... afloren moltes imperfeccions, però ben mirat, també tenen coses positives, per tant caldrà incloure’ls a la llista.
I la llista es convertí en interminable.
L’home, després de tota la nit en vetlla rumiant i omplint de noms la llista, alçà de nou la mirada al cel i cridà al Senyor.
- Ja has fet la llista? – preguntà el Senyor
- Déu meu, estic ple de dubtes. Cap de les persones que conec es imperfecte del tot. Hi trobo espais de bondat. Alguna d’aquestes persones m`han ofès ocasionalment, però en d’altres moments també m’han ajudat i m’han fet costat.
- Què meus? vols que faci, doncs? – digué Déu.
- Senyor, aquests homes i aquestes dones que jo conec, no mereixen ésser exterminades. El mal que m’hagin pogut fer, jo ja els he perdonat. Per tant, no sé pas que haig de fer.
- Ai, amic meu –respongué Déu amb una rialla- Si tu que ets home, els has perdonat i els estimes prou per preservar-los de qualsevol mal, què vols que faci jo, que tots ells son fills meus.
- Senyor, aquest mon està veritablement perdut. Tot és maldat, tot és pecat. Els homes no son bons, perquè...
Hi ha cobdícia i ambició sens fre
Hi ha violència arreu
Hi ha vicis
Hi ha enveja
Hi ha ...
Només Tu ho pots resoldre aquesta situació angoixant.
Lliura’ls-hi una plaga, un diluvi o una gran tempesta de foc que ho arrasi tot i no quedi ningú.
Després podrem començar de bell nou i construir un mon just i en pau.
Déu se’l mirà càndidament i li respongué:
- Està bé, faré el que tu vols. Fes, però abans una llista amb les persones que segons tu mereixen ser salvades, que jo les respectaré.
L’home es posà a treballar tot seguit, esperonat per la importància del moment i de l’encàrrec. Estava cofoi que Déu hagués escoltat la seva proposta. Ara era el moment de fer un mon nou on no hi hagués lloc per la maldat. I començà a fer la llista.
En Joan és una mica envejós, però en el fons és un bon home, ajuda als altres i... està bé, el posaré a la llista.
La Francesca és força ambiciosa, clar que també haig de reconèixer que s’escarrassa pels infants i pels vells i ...està bé, la posaré també a la llista.
En Ferran a vegades és violent i això no pot pas ésser. De tota manera, sovint és desprès, no sap dir que no quan se li demana quelcom i ... està bé, l’afegiré a la llista.
Oh, i en Pere i l’Andreu i la Pilar i ... afloren moltes imperfeccions, però ben mirat, també tenen coses positives, per tant caldrà incloure’ls a la llista.
I la llista es convertí en interminable.
L’home, després de tota la nit en vetlla rumiant i omplint de noms la llista, alçà de nou la mirada al cel i cridà al Senyor.
- Ja has fet la llista? – preguntà el Senyor
- Déu meu, estic ple de dubtes. Cap de les persones que conec es imperfecte del tot. Hi trobo espais de bondat. Alguna d’aquestes persones m`han ofès ocasionalment, però en d’altres moments també m’han ajudat i m’han fet costat.
- Què meus? vols que faci, doncs? – digué Déu.
- Senyor, aquests homes i aquestes dones que jo conec, no mereixen ésser exterminades. El mal que m’hagin pogut fer, jo ja els he perdonat. Per tant, no sé pas que haig de fer.
- Ai, amic meu –respongué Déu amb una rialla- Si tu que ets home, els has perdonat i els estimes prou per preservar-los de qualsevol mal, què vols que faci jo, que tots ells son fills meus.
V E N E Z I A
De la poesia d’en Baffo o d’en Byron.
De la vibrant melodia de Vivaldi.
De la majestuosa pintura de Tiziano de Tintoretto de Canaleto i de ...
Ha inspirat la melancolia de Mahler, mentre passejava per les platges del Lido.
I la cançó d’Aznavour.
I l’oboè de l’Anònim Venezià.
Milers de ponts i pontets, a l’ombra del Rialto i de l’Accademia.
Gran Canale i enrevessats canals serpentejant entre estrets carrers, piazzes i piazzoles i campos.
Sonen violins i acordions de dolces melodies en la quietud i frescor de l’estelada nit de Sant Marc i el pont dels suspirs.
Cristall de Murano, pizzeries i trattories. Peix i marisc de l’Adriàtic.
El Carnivale de Casanovas. Màscares i caretes de paper i porcellana, pintades d’or i argent i brillants colors.
I l’Arlequí que plora, sota les campanes de Sant Marc, forjades de martells bronzejats.
Gòndoles esveltes lliscant damunt les aigües del canal en l’absoluta quietud de la nit . Sols el gondoler i una parella d’enamorats embadalits escoltant el silenci, el murmuri de l’aigua i el so de les fulles mogudes pel ventijol.
Llumetes de Sant Giogio il Majore, a la llunyania. El Lido. El refrec dels “vaporetos” i canoes amarrades. Un venedor ambulant negre i una parada de “souvenirs”.
Lluny, l’Adriàtic, quiet, serè i fosc.
El cel estelat i la brillantor d’una lluna expressament apassionada per delir del poetes.
Palaus deserts i foscos, testimonis d’una història no oblidada, d’un esplendor del Renaixement.
Diuen que Venezia es mora, s’enfonsa, que tal vegada un dia no llunyà desapareixerà. Això no pot pas ser!. Aquesta mussa dels poetes, dels pintors, dels musics, dels escriptors, dels escultors, dels ... ha de viure!.
Perquè viure, només sigui unes hores a Vanezia és recobrar l’alè de la sensibilitat.
És redescobrir pàgines de la història i de la cultura.
És sentir-se testimoni de la inspiració.
És recordar que servim per estimat i sentir-nos estimats.
És rejovenir l’amor.
Això és Venezia!.
De la vibrant melodia de Vivaldi.
De la majestuosa pintura de Tiziano de Tintoretto de Canaleto i de ...
Ha inspirat la melancolia de Mahler, mentre passejava per les platges del Lido.
I la cançó d’Aznavour.
I l’oboè de l’Anònim Venezià.
Milers de ponts i pontets, a l’ombra del Rialto i de l’Accademia.
Gran Canale i enrevessats canals serpentejant entre estrets carrers, piazzes i piazzoles i campos.
Sonen violins i acordions de dolces melodies en la quietud i frescor de l’estelada nit de Sant Marc i el pont dels suspirs.
Cristall de Murano, pizzeries i trattories. Peix i marisc de l’Adriàtic.
El Carnivale de Casanovas. Màscares i caretes de paper i porcellana, pintades d’or i argent i brillants colors.
I l’Arlequí que plora, sota les campanes de Sant Marc, forjades de martells bronzejats.
Gòndoles esveltes lliscant damunt les aigües del canal en l’absoluta quietud de la nit . Sols el gondoler i una parella d’enamorats embadalits escoltant el silenci, el murmuri de l’aigua i el so de les fulles mogudes pel ventijol.
Llumetes de Sant Giogio il Majore, a la llunyania. El Lido. El refrec dels “vaporetos” i canoes amarrades. Un venedor ambulant negre i una parada de “souvenirs”.
Lluny, l’Adriàtic, quiet, serè i fosc.
El cel estelat i la brillantor d’una lluna expressament apassionada per delir del poetes.
Palaus deserts i foscos, testimonis d’una història no oblidada, d’un esplendor del Renaixement.
Diuen que Venezia es mora, s’enfonsa, que tal vegada un dia no llunyà desapareixerà. Això no pot pas ser!. Aquesta mussa dels poetes, dels pintors, dels musics, dels escriptors, dels escultors, dels ... ha de viure!.
Perquè viure, només sigui unes hores a Vanezia és recobrar l’alè de la sensibilitat.
És redescobrir pàgines de la història i de la cultura.
És sentir-se testimoni de la inspiració.
És recordar que servim per estimat i sentir-nos estimats.
És rejovenir l’amor.
Això és Venezia!.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)