Un estrany sortilegi

Mentre camino entre places u carrers,
el joc rialler d’un infant,
mil orenetes cantant,
essència de farigola i llorers.

Regalims d’aigua clara de la font,
travessada pel raig del sol que es pon.
I com un somni, ella s’apareix,
daurats cabells a contrallum veig.

Camina lentament,
de fragància deixa un estel,
extasia mirada d’ulls de cel,
altiva i majestuosa figura.

Em batega el cor acuradament,
no puc deixar de mirar-la,
no puc deixar d’admirar-la,
m’inspira un gran amor de fretura.

Un estrany sortilegi em detura,
estic del tot embruixat,
del mon m’he aïllat
vull, tenir-la per mi eternament.

Un raig d’ardent amor fulgura,
apropar-m’hi, no goso gairebé,
li parlo, no m’escolta, insistiré,
fuig, creix la distància lentament.

Cel curull de núvols d’amargura.
El meu desig es marceix,
De mes mans s’esmunyeix,
es revela profund allunyament.

Ha estat potser un somni latent?
Ha estat fruit de la imaginació?
Imatge de la meva creació,
d’una dolcesa inconeguda?.