dimarts, 19 de febrer del 2008

Recordant Machado

En un joiós abril,
un balcó florit.
Vel blanc recollit
I campanes mil.

La petita, cosia.
la gran filava.
Una tarda plorava,
el silenci fonia.

El vestit mostrà,
la petita l’havia encetat,
no estava pas acabat,
el cel assenyalà.

Nou abril florit.
El balcó era marcit,
car tot era finit,
la gran havia transit.

Lluna d’espill,
que lluny somiava,
florit l’abril,
davant l’albada.

Dels poetes tristos i melangiosos,
han deixat rimes i mots,
sentiments i romputs amors,
bellesa i encants prodigiosos.

Del seu país la dolçor:
flors, aigua i melangia,
que a terra estranya moria,
consumit per l’enyor.

La llibertat cantava,
de llurs ideals enamorat,
per la incomprensió rebutjat,
per la pau i veritat lluitava.

Una tarda d’abril el trobarem,
Assegut al mig del camí.
L’aigua, la font i el romaní,
Oració al dolç retrobament.

Un malson

M’esguard ressegueix aquest mon.
Callat m’estic per no haver de plorar.

I contemplo tots els homes i dones,
I m’esforço per no haver de cridar.

No trobo cap mirada sincera.
L’esgarrifor del instant em fa esglaiar.

La claror s’apaivaga lentament,
i la densa foscor em fa esborronar.

El silenci de la multitud és penetrant,
sento només el meu cor que no deixa de bategar.

Ningú, cap paraula, cap ma s’em proposa.
Immòbil romanc, no em puc pas apropar.

M’allunyo dels éssers que crec conèixer.
Malgrat tot, no he après a estimar.

L’escalf també es foragita suament,
i la fredor d’argent em fa tremolar.

Glaçades i gebres pel camí,
que tot sol hauré de travessar.

Vull tornar a viure com abans,
vull d’aquest somni despertar.

El pessebre vivent

Gairebé no hi mancava res en aquell pessebre.

Va repassar lentament tots els personatges representats entre aquelles figuretes de fang: els pastors, la dona del pou, el carreter, el pagès, el llenyataire, el pescador, l’àngel, els reis i els patges, ... i naturalment Jesús, Maria i Josep.

Tampoc s’havia oblidat dels animals de tota mena, grans i petits: aus, mamífers i peixos.

El paisatge també estava ben cuidat: el poble, els carrers i places, el pont i el riu, els camins i muntanyes i boscos. Al bell mig lluïa l’establia. I és clar damunt al cel de paper, un estel gros i brillant.

Gairebé no hi mancava res en aquell pessebre. O tal vegada sí!. No hi havia cap “pobre”. Ningú no havia pensat en la figura d’un pidolaire, un autèntic pobre.

POBRE: Hem vist pobres de debò aquests dies, dormint en la nit freda en un portal del carrer. Hem vist pobres pidolant a l’escales del metro o a la porta del supermercat, mentre hom ni tan sols el podia veure perquè el munt de paquets i bosses que duia no li ho permetia.

També son pobres, perquè tenen moltes mancances, els marginats, els empresonats, els malalts, els avis oblidats en una residència de mala mort, i d’entre els milers de ciutadans de barris, pobles o països oprimits i malmesos per la guerra i la misèria.

A tots els pessebres hi hauria d’haver-hi sempre un POBRE!.

I en el nostres cors, també!

Un estrany sortilegi

Mentre camino entre places u carrers,
el joc rialler d’un infant,
mil orenetes cantant,
essència de farigola i llorers.

Regalims d’aigua clara de la font,
travessada pel raig del sol que es pon.
I com un somni, ella s’apareix,
daurats cabells a contrallum veig.

Camina lentament,
de fragància deixa un estel,
extasia mirada d’ulls de cel,
altiva i majestuosa figura.

Em batega el cor acuradament,
no puc deixar de mirar-la,
no puc deixar d’admirar-la,
m’inspira un gran amor de fretura.

Un estrany sortilegi em detura,
estic del tot embruixat,
del mon m’he aïllat
vull, tenir-la per mi eternament.

Un raig d’ardent amor fulgura,
apropar-m’hi, no goso gairebé,
li parlo, no m’escolta, insistiré,
fuig, creix la distància lentament.

Cel curull de núvols d’amargura.
El meu desig es marceix,
De mes mans s’esmunyeix,
es revela profund allunyament.

Ha estat potser un somni latent?
Ha estat fruit de la imaginació?
Imatge de la meva creació,
d’una dolcesa inconeguda?.

dijous, 7 de febrer del 2008

la bellesa interior

… I la princesa altiva, s’emmirallava i li preguntava a l’espill:
- Quina és la més bella del regne?
Amb veu profunda i impersonal, l’espill contestava cada vegada igualment a la mateixa pregunta:
- La més bella del regne no ets tu, és Maria.
La princesa altiva, s’enfurismava i colpejava l’espill.
Un dia, però, va fer portar davant seu a Maria, i tot contemplant-la, va romandre molt sorpresa i decebuda, doncs aquella noieta, no era pas massa bonica ni atractiva. Anava mal vestida, era més aviat petitona i esquifida i de mans aspres.
Amb un to de cert rebuig li va preguntar que feia, on vivia, on anava, només fos per esbrinar quelcom i aleshores fou quan va descobrir que ...

La veu de Maria era dolça, melodiosa i planera.
La seva mirada transparent, reflectia confiança i sinceritat.
Era molt pobre, però emmotllada en llurs mancances i això l’esdevenia feliç.
No tenia gairebé res, però estava envoltada d’una família que estimava i l’estimaven i només posseïa un gosset pagerol que l’acompanyava arreu.
Coneixia a tots els homes i dones del poble, grans i petits i amb ells compartia el treball i el joc.

Ara que l’havia conegut, tenia la certesa que aquella noieta no podia pas superar-la en bellesa i així, de bell nou ho va preguntà a l’espill, però aquest, altrament, respongué també d’idèntica manera.
La princesa altiva, novament enfurismada, afegí, però, una nova pregunta que li brollava impetuosament des del interior:
- Com pots dir-me que Maria és la més bella del regne, si jo l’ha he vist, la he tingut al davant i no m’arriba ni tan sols a la sola de les sabates?.
- Princesa – respongué l’espill – hi ha una bellesa que tu ara no tens i Maria sí. I que no has sabut copsar amb la teva mirada superficial. Aquesta bellesa, que és la veritable, és la bellesa interior, no pas l’externa que s’esvaeix en el temps.
Maria te un cor pur i un esperit bo. Ella és humil, sincera, honesta i fidel i no coneix pas l’enveja, l’avarícia, l’egoisme i la cobdícia.
Maria és feliç com és i amb el que té.
Maria te una gran capacitat per estimar, sense cap mena de barreres. I estima de debò.
Per això, princesa, Maria és autènticament bella.
I aquesta bellesa interior, s’esdevé permanent.
Jo t’esperono, princesa, perquè d’ara endavant no t’emmirallis amb mi, sinó en Maria

... i el vuitè dia...

… i el vuitè dia, Déu, després d’haver descansat,
Va fer totes aquelles coses que adobaven el que havia estat fent els dies anteriors.

Va crear la rissa i el plor,
perquè veié que era bo,
quan hom expressava externament els sentiments que fruïen en el seu cor.

Va crear la tendresa,
perquè veié que era bo,
quan els homes i dones sentien compassió i s’afligien enfront d’altres éssers desvalguts i marginats.

Va crear la senzillesa, la humilitat i la paciència,
perquè veié que era bo,
quan hom renunciava al poder i la possessió i aprenia acceptar .

Va crear la constància i l’abnegació,
perquè veié que era bo,
quan els homes i dones, destinaven llur existència al treball, l’estudi i el sacrifici, pensant en el be a la comunitat.

Va crear la fraternitat i la solidaritat,
perquè veié que era bo,
quan hom s’esdevenia germà i adquiria el do de donar-se.

Va crear la reflexió i la consciència,
perquè veié que era bo,
quan els éssers humans actuaven amb criteris constructius i amb respecte vers el proïsme.

Va crear la honestedat, la confiança i la fidelitat,
perquè veié que era bo,
que entre tots, esdevingués la consideració i la ètica en els comportaments.

Va crear la justícia,
perquè veié que era bo,
que entre tots els humans s’establís una raonada distribució dels béns, del treball i de les responsabilitats, envers una convivència positiva.

Va crear la igualtat,
perquè veié que era bo,
que tots els homes i dones naixien i morien d’igual manera, donant a cadascun d’ells les mateixes oportunitats i llibertats pe destriar llurs propis camins.

Va crear la ciència i la medicina,
perquè veié que era bo,
que els éssers aprenguessin a descobrir, conèixer i estimar tot l’entorn i el propi cos i s’esmeressin per protegir-ho i desenvolupar-ho.

Va crear la música i la poesia,
perquè veié que era bo,
que ell llenguatge bell i la melodia dolça, despertaven els sentiments i la comunicació expressiva entre tothom.

Finalment, va crear un mot que fos el resum de tot el que havia creat en aquest vuitè dia,
perquè veié que era bo,
i l’anomenà AMOR,
de manera que tots els homes i dones d’arreu del mon esdevinguessin germans.

El tapís de Penèlope

Penèlope teixia de dia i desteixia de nit.
Al llarg del dia, enfront de tots els pretendents que l’acuitaven per aconseguir-la, juntament amb tot el reialme d’Ítaca. I que ella intentava refusar com podia, prometent-los que en destriaria a un d’ells quan el tapís romangués clos.
Per la nit, en la soledat del dormitori, desfeia la tasca del dia, per retardar la presa de decisió.
Perquè Penèlope tenia esperança. Esperança que Ulisses, un dia no llunyà retornaria i de bell nou ompliria totes les buidors que s’havien fet paleses.
Viure amb esperança, no sols és necessari, car, forma part de la mateixa naturalesa de l’ésser.

Semblantment a l’espera de Penèlope, jorn rera jorn, lluna rera lluna, any rera any i sense defallir, perquè en el interior del seu cor niava l’esperança del retorn d’Ulisses, de la mateixa manera hem de vitalitzar les nostres esperances i arrelar-les en els nostres cors, sense defallença.
Tots els esdeveniments que de dia formen un teixit amb les nostres debilitats i mancances i que enverinen el nostre esguard en la recerca d’un mon millor,
de nit, en la nostra soledat interna i meditació, com Penèlope, l’hem de desteixir, per enfrontar-nos a l’albada als novells afers.

De tots els esdeveniments que hem assumit en els anys passats i que han teixit la nostra insolidaritat i comoditat, ara hem de començar a separar els fils.

De tots els esdeveniments que han teixit una atapeïda cortina que barra el camí vers els veritables sentiments d’amistat, concòrdia, progrés,... ara hem d’encetar la tasca de desteixir-la,

Perquè l’esperança en un mon més solidari
l’esperança en una societat més justa,
l’esperança en uns homes més honestos,
l’esperança en una veritable llibertat,
hem de fer-la brollar, com Penèlope, cada dia, cada instant, pel damunt dels tapissos que oculten la claror.