diumenge, 20 de març de 2016

el bosc

               EL BOSC

Camino entre arbres i matolls
aspiro la fragància del romaní,
escolto el delicat ventijol del matí
silenci i assossec als viaranys.

Tor l’espai al meu abast
esguardo els turons llunyans
m’acarona  el sol exalçant.
i els núvols que el cel emmascaren.

Un esquifit toll al bell mig del camí,
trepitjo prats de roselles maculats
còdols vermellosos  amuntegats,
quatre flors blanques a l’ametller.

A la llunyania un mas de fosques teules
un rajolí de fum s’enlaira cercant llibertat
el paller, un carro i un cavall encadenat,
roba estesa per la brisa gronxada.

Aquells pins i alzines i roures
de branques resseques i esberlades
ombregen el meu caminar silent
només el cant llunyà de l’estornell.

Però on és el conill i l’esquirol?
i les orenetes, caderneres i pardals?
no hi ha peixos a la riera
no hi ha animalons pel bosc.

Hem malmès sense treva l’entorn
prats, mars i rius hem ensutjat
sense respecte hem assolat,
el conill i l’esquirol hem foragitat.

Seguiré tot sol caminant.
Tot sol



els teus ulls

ELS TEUS ULLS

Quan delerós et contemplo
Quan captives el meu anhel
Quan em mostres un somriure
Els teus ulls m’enamoren.

Quan el teu caminar admiro
Quan les teves mans em parlen
Quan la brisa fa dansar els teus  cabells
Els teus ulls m’encisen.

Quan t’atures un instant
Quan romans meditativa
Quan esguardes l’ocell i la papallona
Els teus ulls em parlen i riuen.

Quan bressoles l’infant
Quan  reculls aquella flor
quan guarneixes la finestra
els teus ulls veneren la bellesa.

Quan xipolleges de l’estany
Quan deixes petjades al camí
Quan t’arrauleixes sota la branca
Els teus ulls espurnegen

Quan un calfred s’escreix
Quan la gatzara romp el silenci
Quan la música copsa el teu sentir
Els teus ulls tot ho guarneixen.

Quan el silenci tot ho envolta
Quan tot és repòs i  placidesa
Quan la solitud ha esclafit
Els teus ulls mostren tristor.

Els teus ulls m’han captivat
Els teus ulls m’han encisat
Els teus ulls m’han parlat
Pels teus ulls, de tu m’he enamorat.


dimecres, 25 d’abril de 2012

Penso en tu


  PENSO AMB TU

Molts anys han passat
no sé pas on ets ni que fas
però cada matí quan em desperto
penso amb tu.

Penso amb tu
i veig encara la teva imatge
noto l’escalf de la teva ma
la tendresa del teu esguard.

La tendresa del teu esguard,
d’aquells ulls plens de vida
que parlaven, per sí sols
i em curullaven de joia

Em curullaven de joia
la teva veu i el teu cant
la guisa com caminaves
el fulgor del teu cabell

El fulgor del teu cabell
que voleiava pel vent
i em duien la teva fragància jove
i el teu alè de llibertat.

El teu alè de llibertat
tota tu eres un espurna de noble lluita
una espurna de neguit de justícia
una espurna autèntica de vida

Una espurna autèntica de vida
vida forjada de fermesa
que bevies del doll de la sinceritat
i tenies un cor per estimar.

Tenies un cor per estimar
i vaig sentir-me estimat per tu
i malgrat que jo t’estimava tant
la llunyania ens va separar.

La llunyania ens va separar.
Molt anys han passat
però cada matí quan em desperto
encara penso amb tu.


Artur G.A.

Potser mai sabré


                               POTSER MAI SABRÉ

Amb saviesa saber escriure, voldria
tenir la fluïdesa de la paraula, voldria
saber expressar el meu sentir, voldria
poder dir-te tot el que t’estimo, voldria.

Com dir-t’ho, no sé pas
que pensaràs de mi, no ho sé pas
per qui batega el teu cor, no ho sé pas
si pots estimar-me com jo a tu, no ho sé pas.

Tan lluny, et veig
i no goso apropar-me, quan et veig
no sé si tu em mires, quan et veig.
hi ha, però, un alè d’esperança, quan et veig.

Una sola teva mirada, només
el teu petit gest, només
el teu efímer somriure, només
sentir a prop el teu escalf, només.

Deixa’m veure els teus ulls, t’ho prego
mira’m només sigui un instant, t’ho prego
vull amoixar  la teva ma, t’ho prego
desitjo escoltar la teva veu, t’ho prego.

Apropar-me al teu costat, potser mai sabré,
fugir de tu, potser mai sabré
dir-te quan t’estimo, potser mai sabré
viure sense tu, potser mai sabré.


                                            Artur G.J.

dijous, 14 de maig de 2009

Estels

En la penombra d’aquella nit,
rostre de marbre blanc distant
s’anava consumint a cada instant.
Ella jeia, dormia, immòbil al llit.

Com si pogués encara segrestar
ma entre les meves, la vaig oprimir.
I amb gest amorós els ulls va obrir,
potser un mot els llavis van dibuixar.

La meva ment turmentada bullia
i de bells records s’omplia.
Temps viscuts, curulls de melangia
Joies, tristeses, juguesca i poesia.

Cada segon, un alè de vida ella perdia,
tot seria ara diferent, res tindria sentit.
L’amargor, l’estança havia vestit.
Mai més estrènyer-la als meus braços podria.

Tot era clos, s’havia anat per sempre,
només el seu cos inert i sense calor
On era aquell esguard curull de brillantor?
On era l’escalf d’aquella ma tendre?

Encara els seus llavis vaig besar,
els seus cabells vaig acariciar,
el seu aroma encisador vaig aspirar,
i el seu darrer escalf em va consolar.

Silenci, soledat , angoixa, gran tristor
Com podria sense ella, ara viure,
sense la seva veu i el seu somriure,
Res podria omplir la meva buidor!

Vaig romandre en silenci molta estona.
Apartant les cortines la nit vaig escatir,
i l’’esguard plorós al cel vaig dirigir.
Cap resposta a la meva angoixa ressona.

Milers i milers d’estels omplien la nit.
D’on era aquell nou estel de l'obscur sorgit?
omplia l’espai abans del tot enfosquit.
Un gran esclat de sobta brollà al meu pit

Era l’estel de l’esperit de la meva estimada,
havia travessat l’espai de les banalitats,
reposava ara al cel de les sensibilitats,
per trametre’m la seva presència desitjada.

Cofoi vaig esdevenir,
l’havia retrobat i em mirava,
amb un bell somrís em parlava,
cada nit, tornaríem a coincidir

Aleshores vaig comprendre
que tots els estels del cel,
son homes i dones d’un atapeït vel
que el seu amor saben estendre.

dimecres, 12 de novembre de 2008

estels


En la penombra d’aquella cambra gairebé silenciosa, on només arribava el remor de veus llunyanes i l’oreig del ventijol del vespre que anunciava la propera nit, contemplava el rostre d’ella, ara pintat d’una blancor de marbre.
Els llavis d’un rosat molt pàl·lid, es movien suaument com immersos en una pregària.
Els seus ulls, closos, algun cop intentaven obrir-se amb una fràgil escletxa, on s’endevinava la verdor que havien tingut aquelles ninetes. Semblava com si volgués veure’m, perquè ella pressentia que jo estava allí, contemplant-la.
Amb molta suavitat vaig acaronar la seva ma, ara mig freda, i els meus dits van resseguir la seva pell estimada, mentre una nova llàgrima em relliscava per la galta.
No ho vaig poder resistir i impulsivament, tot agenollant-me vaig besar aquella ma. Ma que tant de cops havia escalfat entre les meves. Ma que premia amb intensitat quan, un al costat de l’altre passejàvem pels carrers i places, pels boscos i platges...
Vaig gosar dipositar el meu bes damunt la seva boca closa i vaig aspirar l’aroma d’uns breus encants. Un petit escalf em va retornar, alhora que novament els seus ulls van intentar esbrinar l’esdeveniment .
I ella s’anava consumint lentament, però sens pausa, i ni jo ni ningú res no podíem fer. Una gran impotència m’envaïa i em revelava: l’estava perdent per sempre.
Tot seria diferent a partir d’ara. Ja res tindria sentit. Cap mena d’il·lusió podria alimentar el meu viure.
I mai més la veuria!. Mai més escoltaria la seva melodiosa veu. Mai més copsaria la seva mirada curulla d’amor. Mai més podria acariciar aquell rostre que em captivava i aquelles mans transmissores de mutus sentiments. Mai més seria possible estrènyer-la entre els meus braços. Mai més...
Perquè ella, a cada instant, perdia un alè de vida.
La seva respiració anava minvant i el pols era lent, massa lent.
S’anava consumint alhora que els darrers llums del dia, eren substituïts per la foscor de la vesprada.
Ho notava. Estava exhaurint els darrers instants de vida.
Vaig prémer amb més força la seva ma entre les meves, con si pogués retenir-la, amb un gest de clara impotència, per sempre al meu costat. Va obrir un xic els ulls i va mirar-me i un tènue somriure va aflorar als seus llavis, o potser m’ho va semblar.
Era l’adéu, el definitiu comiat, però alhora duia tot un missatge d’amor, d’unió, d’esperança, de records.
I en uns instants, la meva ment turmentada va omplir-se de bells records. Records a l’entorn d’ella. La nostra adolescència, la nostra joventut, la nostra maduresa i la nostra vellesa.
Records, de tota mena, joia, tristesa, juguesca, poesia, i també enfrontaments, mai però, transcendents.
Tot era clos. S’havia anat per sempre. Ja no hi era. Només el seu cos inert i sense calor, romania al meu costat. M’havia deixat sol!. I la solitud se’m feia insuportable. No podria pas seguir vivint sense ella. Res tenia ja sentit. Mentre hi havia una espurna de vida, jo respirava, mantenia un bocí d’esperança, li parlava com si m’escoltés i la mirava com si els meus ulls poguessin donar-li l’escalf de vida que s’esvaïa.
Ja no hi era. Com podria comunicar-me, ara amb ella?, com podria sentir el seu alè?, com podria notar la seva mirada?, com podria viure sense tenir-la a prop?.
Vaig romandre molta estona en silenci, angoixant-me de tristor.
Més tard, vall alçar-me i com intentar cercar respostes a les meves inquietuds, em vaig apropar a la finestra i tot apartant les blanques cortines, vaig dirigir la meva mirada al cel, com si intentés retrobar el que havia perdut.
La negror de la nit, deixava veure, però, els milers d’estels brillants que hi destacaven.
De sobte, en aquell espai buit, que feia anys que em preguntava perquè cap estel no l’omplia, hi va aparèixer un nou estel, més gran i brillant que tots els que l’envoltaven.
Vaig sospirar profundament, gairebé se’m va tallar la respiració, les mans tremolaven, el cor em palpitava amb força. I ho vaig entendre: aquell estel era l’esperit de la meva estimada que havia romàs al regne dels que havien traspassat la vida humana.
I vaig esdevenir cofoi, perquè l’havia recuperat i em mirava, em parlava i em somreia. No m’havia deixat pas!
Ara, cada vespre, podria retrobar-la i explicar-la les meves cuites i desitjos, i repetir-la una i mil vegades que la seguia estimant i l’estimaria eternament, malgrat estès allunyada. Tinc una nova il·lusió i una renovació de la nostra comunicació.
Aleshores, va ser el moment que vaig comprendre que tots i cadascun dels estels que il·luminen el cel, son la continuació de tots els homes i dones que abans havien estat humans i que ara ens acompanyen i ens miren cada nit, esdevenint els nostres companys.
Jo també seré un estel demà i desitjo un espai, encara que sigui esquifit, al costat d’aquest nou estel que avui ha nascut i brillat per mi i que mai em deixarà.

dimarts, 19 de febrer de 2008

Recordant Machado

En un joiós abril,
un balcó florit.
Vel blanc recollit
I campanes mil.

La petita, cosia.
la gran filava.
Una tarda plorava,
el silenci fonia.

El vestit mostrà,
la petita l’havia encetat,
no estava pas acabat,
el cel assenyalà.

Nou abril florit.
El balcó era marcit,
car tot era finit,
la gran havia transit.

Lluna d’espill,
que lluny somiava,
florit l’abril,
davant l’albada.

Dels poetes tristos i melangiosos,
han deixat rimes i mots,
sentiments i romputs amors,
bellesa i encants prodigiosos.

Del seu país la dolçor:
flors, aigua i melangia,
que a terra estranya moria,
consumit per l’enyor.

La llibertat cantava,
de llurs ideals enamorat,
per la incomprensió rebutjat,
per la pau i veritat lluitava.

Una tarda d’abril el trobarem,
Assegut al mig del camí.
L’aigua, la font i el romaní,
Oració al dolç retrobament.