Viure en la tardor

Escolto el silenci, només torbat per l’oreig,

m’acarona i desvetlla el plugim suau,

núvols grisos d’un sostre que m’escau,

sols el vol d’un moixó que de la tarda gaudeix.


Sol de les muntanyes de ponent,

foscor creixent dels boscos, camins i prats,

mans unides dels caminants, parella d’enamorats.

Quietud, repòs dels éssers vius, escaient.


El dia clou, el temps, tot s’acaba.

Recullen a les cors i cases. Tot és adormit.

S’estén poc a poc el vel de la nit.

Fredor, solitud, silenci del moixó que cantava.


He viscut el matí, infantesa joiosa,

entre joguines i protecció amatent,

bressol, mel, escalf de l’avi atent,

amor de mare, la més bona i Formosa.


He travessat el migdia, galdosa joventut,

inici de responsabilitats i amors.

Primers desenganys, primeres suors.

Entrega a la dona amada, amb plenitud.


S’endinsa la tarda, sóc un home de tardor,

perdo forces, el cabell emblanqueix,

fills que m’empenyen, vida que s’esvaeix,

sols roman l’amor, aquell que aflora damunt la foscor.


La nit s’ha fet palesa, pel damunt del dia,

vida que s’esmuny d’entre les mans,

altres omplen el buit que copsava abans,

només ella, m’omple amb la seva companyia.


Fill que ets fruit d’un amor veritable,

viu el migdia i demà una tardor ponent.

Tindràs també una nit adient,

emmiralla’t en aquest amor i fes-lo palpable.


Perquè mai el pas del temps podràs aturar,

i tampoc el teu envelliment degradant,

accepta que ets un hom transhumant,

que tot, menys l’amor ho perdràs.


Pel damunt de la nit i del dia,

del teu esforç, treball i mancances.

Pel damunt dels encerts i frisances,

Cerca l’amor, que sigui el teu propi repòs i guia.