l'holandès errant

Segles feia que l’holandès errant, damunt del vaixell de tenses veles, surava mars i oceans, tot sol.


Les veles, draps i fils es desplegaven i recollien, tot sols.


Cap senyera voleiava al vent.


No calia assenyalar cap rumb, doncs el vaixell, posseït d’un estrany comandament, destriava rutes i corrents i gaudia dels millors vents que l’impulsaven sense defallir. Tot sol.


L’errant havia pactat amb estranys éssers i esperits l’eternitat de llur vida i d’aquesta manera aconseguir traspassar les barreres dels temps, contemplant des d’una perspectiva allunyada els esdeveniments i evolucions de la humanitat.


I ho contemplava amb absoluta indiferència.

Indiferència sorgida de llur manca de sentiments, que perdé temps enrera, progressivament.

Indiferència vers uns homes egoistes, que entre lluites i enfrontaments, omplien les pàgines de la història, sovint absurda i malèvola.

Homes sense el sentit del compartir,

Homes sense el sentit del sacrifici.

Homes sense el sentit de les renuncies,

Homes amb una minvada capacitat d’estimar.


L’afany original, de viure sens fi, feia molt de temps que l’havia maleït. El pacte, nat de l’avidesa, s’esdevenia un fatal equívoc. Ell pertanyia a uns altres temps, allunyats de l'actual. Tot el que havia entès i estimat, cents d’anys abans, el temps ho esborrà.


L’errant, seguiria navegant eternament entremig de la incomprensió i la soledat. Només un fet ho podia regirar, segons el condicionat del pacte establert: que un ésser humà, romangués disposat a donar la vida per ell.


Però, si els éssers que amb ell havien compartit l’existència d’aquells pretèrits temps, on sorgí l’amistat i l’amor, no ho van fer…


…com podia remotament pensar que un altre ésser d’avui, desconegut i d’un altre món, fos capaç d’assumir aquest sacrifici.?


I seguia tot sol, navegant.

Obsessionat amb l’únic pensament, el desig de morir i retrobar-se, tot replegant un bocí d’esperança, amb els seus, amb aquells que havien adobat el seu veritable món.


I s’esdevingué que un matí, mentre fondejava en una badia d’aigües transparents, va aparèixer un xicot, un nadiu dels mars tropicals, bru i de cabell arrissat, amb un somriure amplíssim.


Va explicar-li que era orfe. Es van fer amics molt aviat i compartien les hores nedant i jugant, mentre que l’holandès errant, que havia adquirit una extraordinària cultura, amassada en tots aquells anys, la hi trametia, alhora que narrava èpiques històries de pobles i navegants.


El xicot romangué a partir d’aquell moment el company inseparable. I una gran amistat brollà.


Una gran tempesta amb vents fortíssims i ones d'alçada excepcional van fer naufragar el vaixell, esdeveniment insòlit i extraordinari temps enrera.


Els dos amics navegants, aparegueren al damunt d’una petita duna d’una platja daurada, fortament abraçats i les mans unides.


Ningú va saber qui eren. L’home gran, van deduir, era holandès pels signes externs.


El xicot, només van saber, perquè duia al coll una cadena de la que penjava una creu amb el nom gravat, que es deia Jesús.