Un retrat del temps

En Dorian Grey, s’emmirallà i se sentí cofoi de la seva imatge reflectida: atractiu, jove, elegant,… els anys no l’havien malmès.

Tot seguit dirigí l’esguard vers el retrat que el pintor havia representat d’ell, feia ara molts anys i observà l’envelliment progressiu d’aquell rostre, d’aquella figura.

El pacte signat amb el diable, romangué eficaç. Mentre en Dorian Grey mantenia la jovenesa invariable, el retrat suportava la degradació dels anys, esdevinguda des del pacte.

Per un instant se sentí ufanós del triomf aconseguit pel damunt dels indrets de la natura, car mentre ell conservava inalterable l’aspecte i el semblant, el món i la gent s’envellien. Tot això ho contemplava curull de serenitat, enfront l’evolució dels temps.

Però el somriure que dibuixaven els seus llavis, tot seguit s’esvaí, perquè malgrat les avantatges del triomf, s'esdevenien minses, comparant les creixents angoixes que cada dia més, el turmentaven.

Sentia angoixa de mantenir-se aparentment jove, malgrat no pensar d’igual manera que els joves del present, car en Dorian Grey pertanyia a una altra generació.

Sentia angoixa de llur crescuda solitud, car en Dorian Grey , sobrevenia als companys, parents i amics, que l’havien deixat un rera l’altre, cridats per la mort que els esperà al final del camí de la vellesa.

Sentia angoixa de la naixent incomprensió que l’assolia vers els costums i modismes i modernismes dels nous temps, car en Dorian Grey, s’havia format en un model diferent de societat.

Sentia angoixa de l’absència d’amor, car la dona estimada per Dorian Grey, ara una velleta adorable, s’havia anat allunyant pas a pas, per la frontera esdevinguda per la clara diferència d’aspectes entre ambdós. Aquella joveneta bonica i alegre de passats temps, ara podia confondre’s en l’avia.

Havia intercanviat l'enorme vanitat d’una perdurable jovenesa, per la solitud, la incomprensió, l’aïllament i l’absència d’amor. I aquest cost ara tenia un desenllaç insuportable.

En Dorian Grey no havia triomfat pas. El diable, resultà vencedor.

L’ésser humà ha d’acceptar-se a sí mateix, tal com és i tal com es transforma pel pas del temps i de l’entorn. No com voldria ésser.