Recordant...

Ell (ella) romania aquí, al mig nostre, però un dia va marxar per sempre.

El (la) veiem encara, enduts pel nostre record somniador, pels carrers i places,
pels racons estimats de la llar,
en els fets de cada dia.


La seva veu ressona encara a la nostra oïda,
tot recordant mots tendres d’amor,
mots curulls de sentiments de pare (o mare), mots de veritable amistat d’amic (amiga),
mots d’estimació de fill (filla), mots d’amor d’espòs (muller).



La seva mirada, encara penetra en els nostres ulls, humits per les llàgrimes de la melangia,
mirada transparent, mirada dolça,
mirada sincera, mirada compassiva,
mirada que duia paraules i sentiments.
L’escalf de la seva ma, sembla que encara reposi en la nostra.

I la seva rialla musical.

Tot ens mena a recordar-te, ( .........)



Alcem els ulls al cel i endevinem el teu rostre serè, que somriu.

Vas deixar-nos massa aviat, sense temps pels comiats, sense temps per gaudir més de tu.

Vas deixar-nos a tots immersos en la tristor.

Vas deixar una profunda ferida en els postres cors.

Vas deixar una buidor, incapaços d’omplir, en aquesta vall.


Vàrem esmerçar totes les llàgrimes.
Ningú podrà reblir l’espai que ha romàs buit,

Però tu, perquè vas saber estimar sense barreres i et vam estimar tant, per sempre viuràs entre nosaltres.

La teva veu, el teu esguard,l’escalf de la teva ma i la teva rialla engrescadora, mai no moriran.

I sabem, notem, et veiem somniadors, entremig dels blancs núvols del cel, quan alcem la mirada.


Espera'ns, fes-nos costat ben a prop teu,
perquè demà, puguem retrobar-nos,

i mai més separar-nos.