Ell (ella) romania aquí, al mig nostre, però un dia va marxar per sempre.
El (la) veiem encara, enduts pel nostre record somniador, pels carrers i places,
pels racons estimats de la llar,
en els fets de cada dia.
La seva veu ressona encara a la nostra oïda,
tot recordant mots tendres d’amor,
mots curulls de sentiments de pare (o mare), mots de veritable amistat d’amic (amiga),
mots d’estimació de fill (filla), mots d’amor d’espòs (muller).
La seva mirada, encara penetra en els nostres ulls, humits per les llàgrimes de la melangia,
mirada transparent, mirada dolça,
mirada sincera, mirada compassiva,
mirada que duia paraules i sentiments.
L’escalf de la seva ma, sembla que encara reposi en la nostra.
I la seva rialla musical.
Tot ens mena a recordar-te, ( .........)
Alcem els ulls al cel i endevinem el teu rostre serè, que somriu.
Vas deixar-nos massa aviat, sense temps pels comiats, sense temps per gaudir més de tu.
Vas deixar-nos a tots immersos en la tristor.
Vas deixar una profunda ferida en els postres cors.
Vas deixar una buidor, incapaços d’omplir, en aquesta vall.
Vàrem esmerçar totes les llàgrimes.
Ningú podrà reblir l’espai que ha romàs buit,
Però tu, perquè vas saber estimar sense barreres i et vam estimar tant, per sempre viuràs entre nosaltres.
La teva veu, el teu esguard,l’escalf de la teva ma i la teva rialla engrescadora, mai no moriran.
I sabem, notem, et veiem somniadors, entremig dels blancs núvols del cel, quan alcem la mirada.
Espera'ns, fes-nos costat ben a prop teu,
perquè demà, puguem retrobar-nos,
i mai més separar-nos.
dimecres, 21 de març del 2007
Matrimoni
Com la música veneziana de Vivaldi, també el nostre i el vostre amor,
travessant tota mena de camins,
s’endinsarà per les quatre estacions de la vida.
Primer, viviu una primavera dolça i riallera,
tot és enlluernador i de vius colors,
canten de goig els moixons,
brolla l’aigua transparent i fresca del doll.
Amor, viu.
Demà, l’estiu,
plenitud de la vida, dies llargs, ombres escurçades,
camps daurats, sol eixint penetrant,
treball, descans, cim de l’any,
Amor ple.
Després, la tardor,
catifa de fulles groguenques caigudes,
refugi en la llar, tronc encès,
dies curts, sol ponent entre núvols rosats.
Amor serè.
I finalment, l’hivern,
blancor serena de les altes muntanyes,
quietud, fred, silenci, arbres nus,
camps erms, foscor.
Amor nostàlgic.
Fem de l’amor una veritable unió, perquè sigui un AMOR VIU, un AMOR PLE, un AMOR SERÈ i un AMOR NOSTÀLGIC, capaç d'avançar, amb la fortalesa que aporta la parella, amb fermesa per tots els camins que s’haurà de passar al llarg de les quatre estacions de la nostra vida.
Res més bell que un amor total, un amor on hi hagi comprensió, on tot sigui compartir, on tot sigui donar.
El sagrament del matrimoni segella aquest amor, aquesta unió. Nosaltres hem de fer-lo ferm i fort. Nosaltres hem de fer-lo etern.
dimecres, 14 de març del 2007
M'han quedat tantes coses per dir!
Mirava el teu rostre de mort,
sense saber si em senties, et parlava
en silenci plorava,
mots regatejats d’amor.
M’han quedat tantes coses per dir,
tant de temps sense estimar,
tant de temps sense gaudir,
hores buides sense parlar.
M’han quedat tantes coses per dir,
de sobte t’has allunyat,
ara és massa tard,
temps amb tu sense fruir.
M’angoixa el silenci forçat,
m’angoixa el que ha quedat per dir,
m’angoixa que no he pogut fruir,
de tot el temps passat.
No podré dir-te mai més
tot allò que deixava per demà.
Per tu no hi ha demà,
per mi, resta la soledat.
sense saber si em senties, et parlava
en silenci plorava,
mots regatejats d’amor.
M’han quedat tantes coses per dir,
tant de temps sense estimar,
tant de temps sense gaudir,
hores buides sense parlar.
M’han quedat tantes coses per dir,
de sobte t’has allunyat,
ara és massa tard,
temps amb tu sense fruir.
M’angoixa el silenci forçat,
m’angoixa el que ha quedat per dir,
m’angoixa que no he pogut fruir,
de tot el temps passat.
No podré dir-te mai més
tot allò que deixava per demà.
Per tu no hi ha demà,
per mi, resta la soledat.
l'holandès errant
Segles feia que l’holandès errant, damunt del vaixell de tenses veles, surava mars i oceans, tot sol.
Les veles, draps i fils es desplegaven i recollien, tot sols.
Cap senyera voleiava al vent.
No calia assenyalar cap rumb, doncs el vaixell, posseït d’un estrany comandament, destriava rutes i corrents i gaudia dels millors vents que l’impulsaven sense defallir. Tot sol.
L’errant havia pactat amb estranys éssers i esperits l’eternitat de llur vida i d’aquesta manera aconseguir traspassar les barreres dels temps, contemplant des d’una perspectiva allunyada els esdeveniments i evolucions de la humanitat.
I ho contemplava amb absoluta indiferència.
Indiferència sorgida de llur manca de sentiments, que perdé temps enrera, progressivament.
Indiferència vers uns homes egoistes, que entre lluites i enfrontaments, omplien les pàgines de la història, sovint absurda i malèvola.
Homes sense el sentit del compartir,
Homes sense el sentit del sacrifici.
Homes sense el sentit de les renuncies,
Homes amb una minvada capacitat d’estimar.
L’afany original, de viure sens fi, feia molt de temps que l’havia maleït. El pacte, nat de l’avidesa, s’esdevenia un fatal equívoc. Ell pertanyia a uns altres temps, allunyats de l'actual. Tot el que havia entès i estimat, cents d’anys abans, el temps ho esborrà.
L’errant, seguiria navegant eternament entremig de la incomprensió i la soledat. Només un fet ho podia regirar, segons el condicionat del pacte establert: que un ésser humà, romangués disposat a donar la vida per ell.
Però, si els éssers que amb ell havien compartit l’existència d’aquells pretèrits temps, on sorgí l’amistat i l’amor, no ho van fer…
…com podia remotament pensar que un altre ésser d’avui, desconegut i d’un altre món, fos capaç d’assumir aquest sacrifici.?
I seguia tot sol, navegant.
Obsessionat amb l’únic pensament, el desig de morir i retrobar-se, tot replegant un bocí d’esperança, amb els seus, amb aquells que havien adobat el seu veritable món.
I s’esdevingué que un matí, mentre fondejava en una badia d’aigües transparents, va aparèixer un xicot, un nadiu dels mars tropicals, bru i de cabell arrissat, amb un somriure amplíssim.
Va explicar-li que era orfe. Es van fer amics molt aviat i compartien les hores nedant i jugant, mentre que l’holandès errant, que havia adquirit una extraordinària cultura, amassada en tots aquells anys, la hi trametia, alhora que narrava èpiques històries de pobles i navegants.
El xicot romangué a partir d’aquell moment el company inseparable. I una gran amistat brollà.
Una gran tempesta amb vents fortíssims i ones d'alçada excepcional van fer naufragar el vaixell, esdeveniment insòlit i extraordinari temps enrera.
Els dos amics navegants, aparegueren al damunt d’una petita duna d’una platja daurada, fortament abraçats i les mans unides.
Ningú va saber qui eren. L’home gran, van deduir, era holandès pels signes externs.
El xicot, només van saber, perquè duia al coll una cadena de la que penjava una creu amb el nom gravat, que es deia Jesús.
Les veles, draps i fils es desplegaven i recollien, tot sols.
Cap senyera voleiava al vent.
No calia assenyalar cap rumb, doncs el vaixell, posseït d’un estrany comandament, destriava rutes i corrents i gaudia dels millors vents que l’impulsaven sense defallir. Tot sol.
L’errant havia pactat amb estranys éssers i esperits l’eternitat de llur vida i d’aquesta manera aconseguir traspassar les barreres dels temps, contemplant des d’una perspectiva allunyada els esdeveniments i evolucions de la humanitat.
I ho contemplava amb absoluta indiferència.
Indiferència sorgida de llur manca de sentiments, que perdé temps enrera, progressivament.
Indiferència vers uns homes egoistes, que entre lluites i enfrontaments, omplien les pàgines de la història, sovint absurda i malèvola.
Homes sense el sentit del compartir,
Homes sense el sentit del sacrifici.
Homes sense el sentit de les renuncies,
Homes amb una minvada capacitat d’estimar.
L’afany original, de viure sens fi, feia molt de temps que l’havia maleït. El pacte, nat de l’avidesa, s’esdevenia un fatal equívoc. Ell pertanyia a uns altres temps, allunyats de l'actual. Tot el que havia entès i estimat, cents d’anys abans, el temps ho esborrà.
L’errant, seguiria navegant eternament entremig de la incomprensió i la soledat. Només un fet ho podia regirar, segons el condicionat del pacte establert: que un ésser humà, romangués disposat a donar la vida per ell.
Però, si els éssers que amb ell havien compartit l’existència d’aquells pretèrits temps, on sorgí l’amistat i l’amor, no ho van fer…
…com podia remotament pensar que un altre ésser d’avui, desconegut i d’un altre món, fos capaç d’assumir aquest sacrifici.?
I seguia tot sol, navegant.
Obsessionat amb l’únic pensament, el desig de morir i retrobar-se, tot replegant un bocí d’esperança, amb els seus, amb aquells que havien adobat el seu veritable món.
I s’esdevingué que un matí, mentre fondejava en una badia d’aigües transparents, va aparèixer un xicot, un nadiu dels mars tropicals, bru i de cabell arrissat, amb un somriure amplíssim.
Va explicar-li que era orfe. Es van fer amics molt aviat i compartien les hores nedant i jugant, mentre que l’holandès errant, que havia adquirit una extraordinària cultura, amassada en tots aquells anys, la hi trametia, alhora que narrava èpiques històries de pobles i navegants.
El xicot romangué a partir d’aquell moment el company inseparable. I una gran amistat brollà.
Una gran tempesta amb vents fortíssims i ones d'alçada excepcional van fer naufragar el vaixell, esdeveniment insòlit i extraordinari temps enrera.
Els dos amics navegants, aparegueren al damunt d’una petita duna d’una platja daurada, fortament abraçats i les mans unides.
Ningú va saber qui eren. L’home gran, van deduir, era holandès pels signes externs.
El xicot, només van saber, perquè duia al coll una cadena de la que penjava una creu amb el nom gravat, que es deia Jesús.
La llei del nou origen
(inspirat en els contes de Pedrolo)
… i l’Alba i en Dídac van començar a construir un món nou, edificat damunt les runes de l’anterior. Runes esdevingudes per la fatalitat de la incomprensió i la intransigència dels homes.
Era difícil, per no dir impossible, determinar l’origen de l’holocaust. Qui va encetar els fets i per què. Estava clar, però, que havia estat el desenllaç de positures antagòniques i intolerants, encegades per la cobdícia i la supèrbia, sense ni una petita espurna de seny.
L’Alba i en Dídac, van encetar una nova Gènesi, com a única parella humana, sobreviscuda a aquest holocaust.
Aquells paratges malmesos, eren molt allunyats de la imatge d’un paradís, car arreu era curull de pobles i ciutats destrossats, camins i viaranys esbotzats, màquines i cotxes abandonats i rovellats.
Van tenir cura, però, de preservar per la posteritat els testimonis físics d’una cultura i saviesa, ara desapareguda, i així, en els soterranis del ferrocarril, hi van emmagatzemar els llibres de poesia, les partitures de música dolça, les pintures i escultures de les més boniques imatges i una gran quantitat d’objectes, aparells i eines, fruit de l’artesania, estudi i imaginació dels éssers humans.
No era ben cert, un paradís, però van poder conrear els camps amb velles llavors i plantar diversitat d’arbres fruiters. No els hi mancava pas l’aliment i l’aigua.
Malgrat l’adversitat i les dificultats, eren plenament conscients que es convertirien en els pares de les noves generacions que haurien de poblar el món, i van voler esbossar les bases perquè llurs fills i filles i els fills dels fills, creixessin adobats d’uns criteris diferents, recolzats en la consciència més profunda, i que fessin impossible la repetició del desastre esdevingut.
I van escriure normes i lleis, omplint fulles i més fulles de paper mecanografiat, sense parar.
Feia mesos que aquesta tasca havia estat progressant, quan l’Alba sentia en llur interior que una nova vida començava a brollar I en sentiment de mare esclatà amb tota la força.
Aleshores fou quan van adonar-se que no calia prosseguir el treball d’ordenació de la nova societat naixent.
Només calia educar i ensenyar.
Calia desvetllar els sentiments autèntics dels homes, fets a imatge de Déu.
Calia demostrar que la solidaritat, la humilitat, el treball, el sacrifici, la resignació, la caritat, el respecte i la comprensió, eren, entre moles d’altres, sentiments propis de l’ésser humà.
I això conduí a la simplicitat de la redacció d’una sola llei pel futur, que resumia totes les altres, en una de sola: L’HOME HA DE VIURE NOMÉS DE L’AMOR I PER L’AMOR.
dilluns, 5 de març del 2007
Amor total
Amor que brolla del meu interior,
m’eixample el coneixement.
ofega tot altre sentiment,
rebla i batega tot el meu cor.
Amor que per tu sento , amor veritable,
música dolça del meu escoltar,
odissea de tot el meu caminar,
recordança en tot instant, interminable.
m’eixample el coneixement.
ofega tot altre sentiment,
rebla i batega tot el meu cor.
Amor que per tu sento , amor veritable,
música dolça del meu escoltar,
odissea de tot el meu caminar,
recordança en tot instant, interminable.
Viure en la tardor
Escolto el silenci, només torbat per l’oreig,
m’acarona i desvetlla el plugim suau,
núvols grisos d’un sostre que m’escau,
sols el vol d’un moixó que de la tarda gaudeix.
Sol de les muntanyes de ponent,
foscor creixent dels boscos, camins i prats,
mans unides dels caminants, parella d’enamorats.
Quietud, repòs dels éssers vius, escaient.
El dia clou, el temps, tot s’acaba.
Recullen a les cors i cases. Tot és adormit.
S’estén poc a poc el vel de la nit.
Fredor, solitud, silenci del moixó que cantava.
He viscut el matí, infantesa joiosa,
entre joguines i protecció amatent,
bressol, mel, escalf de l’avi atent,
amor de mare, la més bona i Formosa.
He travessat el migdia, galdosa joventut,
inici de responsabilitats i amors.
Primers desenganys, primeres suors.
Entrega a la dona amada, amb plenitud.
S’endinsa la tarda, sóc un home de tardor,
perdo forces, el cabell emblanqueix,
fills que m’empenyen, vida que s’esvaeix,
sols roman l’amor, aquell que aflora damunt la foscor.
La nit s’ha fet palesa, pel damunt del dia,
vida que s’esmuny d’entre les mans,
altres omplen el buit que copsava abans,
només ella, m’omple amb la seva companyia.
Fill que ets fruit d’un amor veritable,
viu el migdia i demà una tardor ponent.
Tindràs també una nit adient,
emmiralla’t en aquest amor i fes-lo palpable.
Perquè mai el pas del temps podràs aturar,
i tampoc el teu envelliment degradant,
accepta que ets un hom transhumant,
que tot, menys l’amor ho perdràs.
Pel damunt de la nit i del dia,
del teu esforç, treball i mancances.
Pel damunt dels encerts i frisances,
Cerca l’amor, que sigui el teu propi repòs i guia.
m’acarona i desvetlla el plugim suau,
núvols grisos d’un sostre que m’escau,
sols el vol d’un moixó que de la tarda gaudeix.
Sol de les muntanyes de ponent,
foscor creixent dels boscos, camins i prats,
mans unides dels caminants, parella d’enamorats.
Quietud, repòs dels éssers vius, escaient.
El dia clou, el temps, tot s’acaba.
Recullen a les cors i cases. Tot és adormit.
S’estén poc a poc el vel de la nit.
Fredor, solitud, silenci del moixó que cantava.
He viscut el matí, infantesa joiosa,
entre joguines i protecció amatent,
bressol, mel, escalf de l’avi atent,
amor de mare, la més bona i Formosa.
He travessat el migdia, galdosa joventut,
inici de responsabilitats i amors.
Primers desenganys, primeres suors.
Entrega a la dona amada, amb plenitud.
S’endinsa la tarda, sóc un home de tardor,
perdo forces, el cabell emblanqueix,
fills que m’empenyen, vida que s’esvaeix,
sols roman l’amor, aquell que aflora damunt la foscor.
La nit s’ha fet palesa, pel damunt del dia,
vida que s’esmuny d’entre les mans,
altres omplen el buit que copsava abans,
només ella, m’omple amb la seva companyia.
Fill que ets fruit d’un amor veritable,
viu el migdia i demà una tardor ponent.
Tindràs també una nit adient,
emmiralla’t en aquest amor i fes-lo palpable.
Perquè mai el pas del temps podràs aturar,
i tampoc el teu envelliment degradant,
accepta que ets un hom transhumant,
que tot, menys l’amor ho perdràs.
Pel damunt de la nit i del dia,
del teu esforç, treball i mancances.
Pel damunt dels encerts i frisances,
Cerca l’amor, que sigui el teu propi repòs i guia.
ESCOLTO I SOMNIO
Escoltava de l’entorn la quietud,
el silenci brollava i m’omplia,
només l’oreig suau ho rompia,
i m’asseia, trist, isolat i esmaperdut.
Escoltava d veus apagades el remor,
mots i rialles de tants amics perduts pel camí,
mots i rialles d’una infantesa que recordo un bocí,
esclaten amanyagades en la ment, curulla de buidor.
Escoltava, de sons passats, la dolçor,
sons de música i poesia em van captivar
sons d’onades de mar i moixons al volar,
sons tots, records exhaurits, abans de la mort.
Escolto la soledat,
escolto la tristesa del que he deixat.
escolto l’amor i l’amistat dels que he estimat,
escolto el cant i la música que ha callat,
escolto la meva veu que s’ha apagat,
i escolto les meves petjades que s’han aturat.
Davant, desert immens, sense fí,
foscor penetrant, tot nit, mai un matí,
terra erma, cap arbre, ni un sol camí,
no tinc ombra, ni veu ni espai per fruir.
No sóc jo, mai més un ésser seré,
ho he deixat tot per sempre més.
una ànima esmaperduda, només,
m’envaeix la frisança, aviat em fondré
Em neguiteja un fort pensament,
em palpo, no em trobo, on sóc?
Cerco l’inici I la fí, la font i el broc,
és tot autèntic o un malson solament?
Com Segimond, el príncep foll i encadenat,
que no sap si viu o està adormit,
ha estat per mí un somni al mig de la nit?
Tal vegada un trist esdevenidor anticipat.
Vull viure, vull despertar,
desitjo el malson esborrar,
la claror del matí acaronar,
la foscor de la nit allunyar,
i ma vida recomençar,
abans no torni a somniar.
el silenci brollava i m’omplia,
només l’oreig suau ho rompia,
i m’asseia, trist, isolat i esmaperdut.
Escoltava d veus apagades el remor,
mots i rialles de tants amics perduts pel camí,
mots i rialles d’una infantesa que recordo un bocí,
esclaten amanyagades en la ment, curulla de buidor.
Escoltava, de sons passats, la dolçor,
sons de música i poesia em van captivar
sons d’onades de mar i moixons al volar,
sons tots, records exhaurits, abans de la mort.
Escolto la soledat,
escolto la tristesa del que he deixat.
escolto l’amor i l’amistat dels que he estimat,
escolto el cant i la música que ha callat,
escolto la meva veu que s’ha apagat,
i escolto les meves petjades que s’han aturat.
Davant, desert immens, sense fí,
foscor penetrant, tot nit, mai un matí,
terra erma, cap arbre, ni un sol camí,
no tinc ombra, ni veu ni espai per fruir.
No sóc jo, mai més un ésser seré,
ho he deixat tot per sempre més.
una ànima esmaperduda, només,
m’envaeix la frisança, aviat em fondré
Em neguiteja un fort pensament,
em palpo, no em trobo, on sóc?
Cerco l’inici I la fí, la font i el broc,
és tot autèntic o un malson solament?
Com Segimond, el príncep foll i encadenat,
que no sap si viu o està adormit,
ha estat per mí un somni al mig de la nit?
Tal vegada un trist esdevenidor anticipat.
Vull viure, vull despertar,
desitjo el malson esborrar,
la claror del matí acaronar,
la foscor de la nit allunyar,
i ma vida recomençar,
abans no torni a somniar.
divendres, 2 de març del 2007
espera és esperança
… i m’assec damunt d’una pedra,
deixant que l’oreig m’acaroni el rostre,
catifa sota els meus peus, d’humides fulles groguenques caigudes,
sol ponent tardorenc.
I jo, espero,
tot ésser espera,
espera el ric i espera el pobre,
espera el blanc i espera el negre,
espera el jove i espera el vell,
espera el desesperat,
espera el decebut,
espera el malalt,
espera l’empresonat,
espera el marginat,
espera el que resta sol.
I jo espero,
espero l’albada d’un nou dia,
sol ixent a l’horitzó,
l’esperança de la foscor de la nit, és la claredat de la matinada,
l’esperança de la tristor de la mort, és l'al·leluia de la resurrecció,
l’esperança d’un món que camina esmaperdut, és la dolça mirada d’un nadó al pessebre postrat.
Asseiem-nos aplegats damunt la pedra del nostre camí,
deixant que l’oreig dels veritables sentiments, ens acaronin,
trepitjant la catifa humida de fulles groguenques, caigudes de les nostres mancances,
mirant al sol ponent tardorenc del nostre viure…
… i esperem,
espera és esperança.
Un retrat del temps
En Dorian Grey, s’emmirallà i se sentí cofoi de la seva imatge reflectida: atractiu, jove, elegant,… els anys no l’havien malmès.
Tot seguit dirigí l’esguard vers el retrat que el pintor havia representat d’ell, feia ara molts anys i observà l’envelliment progressiu d’aquell rostre, d’aquella figura.
El pacte signat amb el diable, romangué eficaç. Mentre en Dorian Grey mantenia la jovenesa invariable, el retrat suportava la degradació dels anys, esdevinguda des del pacte.
Per un instant se sentí ufanós del triomf aconseguit pel damunt dels indrets de la natura, car mentre ell conservava inalterable l’aspecte i el semblant, el món i la gent s’envellien. Tot això ho contemplava curull de serenitat, enfront l’evolució dels temps.
Però el somriure que dibuixaven els seus llavis, tot seguit s’esvaí, perquè malgrat les avantatges del triomf, s'esdevenien minses, comparant les creixents angoixes que cada dia més, el turmentaven.
Sentia angoixa de mantenir-se aparentment jove, malgrat no pensar d’igual manera que els joves del present, car en Dorian Grey pertanyia a una altra generació.
Sentia angoixa de llur crescuda solitud, car en Dorian Grey , sobrevenia als companys, parents i amics, que l’havien deixat un rera l’altre, cridats per la mort que els esperà al final del camí de la vellesa.
Sentia angoixa de la naixent incomprensió que l’assolia vers els costums i modismes i modernismes dels nous temps, car en Dorian Grey, s’havia format en un model diferent de societat.
Sentia angoixa de l’absència d’amor, car la dona estimada per Dorian Grey, ara una velleta adorable, s’havia anat allunyant pas a pas, per la frontera esdevinguda per la clara diferència d’aspectes entre ambdós. Aquella joveneta bonica i alegre de passats temps, ara podia confondre’s en l’avia.
Havia intercanviat l'enorme vanitat d’una perdurable jovenesa, per la solitud, la incomprensió, l’aïllament i l’absència d’amor. I aquest cost ara tenia un desenllaç insuportable.
En Dorian Grey no havia triomfat pas. El diable, resultà vencedor.
L’ésser humà ha d’acceptar-se a sí mateix, tal com és i tal com es transforma pel pas del temps i de l’entorn. No com voldria ésser.
El cant de les sirenes
Ulisses resistí la temptació del cant de les sirenes, mentre romania fortament lligat al pal major de la nau que el conduïa a ïtaca. Escoltà aquells cants de veritable encanteri i sentí la seva sensibilitat arrossegada vers ells. L’atracció fou immensa i irresistible. Els remers i mariners, però, duien les orelles expressament tapades i no els podien escoltar. NI tan sols van poder sentir els clams d’Ulisses, que demanava amb una exaltant cridòria que l’alliberessin d’aquell lligam.
Hi ha cant de les sirenes arreu i en tot moment.
Se sent aquest cant, quan el consumisme fàcil i progressiu ens fa crear necessitats.
Se sent el cant de les sirenes, quan hi ha oportunitat d’aconseguir millor benestar i millor guany, malgrat que per aconseguir-ho s’hagi de malmetre, explotar o enganyar al d'altri.
Se sent el cant de les sirenes, quan cercant la placidesa personal, es margina al vell, a l’infant, al pobre i al malalt, que ens fa nosa.
Se sent el cant de les sirenes, quan per gaudir d’una avantatge passatgera, fa rompre els nostres compromisos i fidelitats.
Se sent el cant de les sirenes, quan la comoditat i la inhibició superen al sacrifici, el treball, la constància i l’entrega.
Se sent el cant de les sirenes, quan és més planer i senzill l’incompliment que no pas el respecte i el comprimís.
Se sent el cant de les sirenes, quan ens allunyem dels problemes, sense afrontar-los amb resignació, lluita i esperit de superació.
Se sent el cant de les sirenes, quan preferim la mentida, subterfugi i disculpa evasiva que no pas reconèixer els nostres errors, mancaments i omissions.
Se sent el cant de les sirenes, quan no volem malgastar la immensa capacitat que tenim d’estimar al proïsme, perquè ens estimem massa a nosaltres mateixos.
Cal fer com Ulisses, fortament lligats al pla major de les postres ideologies i creences fermes, per superar les temptacions. No pas com van fer els remers i mariners, perquè viure d’esquena al món i les realitats de cada dia, és amagar-nos darrera la nostra inhibició.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)