Temps que s'acaba

S’ha esvaït el temps entre les mans,

pensava que no arribaria la fi,

han marxat massa aviat tots els germans,

d’ells gairebé no n’he pogut fruir.

Semblava que hi hauria temps per tot,

temps per tants somnis a realitzar,

temps pel treball, pel joc i per estimar,

s’ha fos tot el temps, no resta un sol mot.

S’ha fet el silenci, tot és quietud,

només l’oreig entre contrades,

i el mar contra les roques romput.

On son els mots, els cants i les mirades?

l’amor, l’amistat?: tot s’ho han endut,

sols roman l’escuma de les onades.

I jo em pregunto a vegades:

per què tot és ara solitud?

I el temps que ha passat i he perdut?