Voldria dir-te tot el que t’he estimat,
tot el que t’estimo encara,
vull dir-t’ho ben fort, tot ara,
malgrat tan lluny, i no ets al meu costat.
La teva imatge serena, sempre a la ment,
la teva veu en ressò constant,
el teu esguard dolç es fa penetrant,
malgrat tant lluny, tu emplenes el meu pensament.
Voldria prémer la teva ma, suaument,
el teu cabell acariciar,
en els teus ulls poder-me emmirallar,
malgrat tan lluny, abraçar-te voldria fortament.
Prop teu gaudir voldria de la música i la poesia,
sentiments acaronats,
de les nostres sensibilitats,
malgrat tant lluny, m’envaeix la melangia.
Voldria compartir amb tu, nit i dia,
calor d’estiu i fred d’hivern,
prats, de roselles florit, camp erm,
malgrat tan lluny, sense tu, viure no podria.
Tu ets l’aigua del torrent i del rierol,
la blavor del mar i del cel,
els camins de flors i de mel,
malgrat tan lluny, sento el teu cant de flaviol.
Voldria, vull, tenir-te sols per mi,
ahir, avui i demà i fins la fi dels dies,
fins que desvetllin les ànimes adormides,
malgrat tant lluny, fins la fi de la foscor i tot sigui matí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada