S O L I T U D

Solitud,

mot fred i esgarrifós.

Visc una solitud entristida I tardorada,

vent fred, fulles de color ocre i vermellós, que encatifen el camí. Arbres nus.

Boira que esdevé un vel a l’horitzó.

No sento el cant dels moixons,

cap veu acaricia la meva oïda,

cap fresa trenca el misteriós silenci.

Tan sols jo i la meva solitud.

Puc escoltar el meu alè,

puc notar el batec del meu cor,

puc sentir la remor de les meves petjades damunt la terra humida.

M’assec damunt d’un tronc caigut a la vora del camí,

no puc parlar amb ningú,

tan sols jo i la meva solitud.

No goso gairebé moure’m,

per no rompre el silenci atuïdor.

La fredor en penetra,

mentre la claror es marceix.

El ventijol sacseja branques i fulles,

única melodia,

que roman la meva melangia.

Ansiejaria gaudir de companyia,

potser un amic,

o un infant per jugar,

o tal vegada el pare, o la mare. On són ells, ara?

millor, tanmateix, anhelo la dona estimada.

Resto, però, amb la meva solitud,

cap mot, cap cant, sols el vent.

Que joiós hagués estat,

si ells, mai haguessin marxat.

De sobte, els esdeveniments aclareixen,

soc jo el que vull partir per sempre,

mentre ells romanen aplegats,

el meu esperit sura en la solitud de la mort.

Ara, ho veig tot transparent,

i la melangia s’apodera de mi, més intensament,

perquè ho he deixat tot i a tots,

m’amic, l’infant, els pares I la dona estimada.

Sento l’enyor del que he perdut,

Sento l’enyor del que he deixat de fer,

Sento l’enyor del que he deixat de dir,

Sento l’enyor del que he deixat de gaudir,

Sento l’enyor del que he deixat d’estimar.

És massa tard, ara, per l’actitud modificar,

el temps s’ha esvaït d’entre les mans meves,

si algú m’escolta des de la meva solitud,

que s’emmiralli amb la meva tristor,

en el meu enyor,

i que construeixi de llur pas per la vida,

del poc temps que hom té, entre els vius,

per caminar vers l’esperança,

d’una vida entregada a estimar.

Quan m'hagi allunyat

Hauré aviat de marxar
Massa coses resten per dir,
Poc temps per gaudir,
Poc temps per estimar.

Quan m’hagi allunyat,
Quan sols romangui el record,
Quan l’ombra s’hagi esvaït,
Recorda que molt t’he estimat.

Camins travessats,
Camins d’incerteses i melangia,
Hores buides, hores farcides,
Hores també d’enamorats.

Sols romandrà el record desfilat,
Temps de jovenesa,
temps de maduresa,
paraules de qui més t’ha estimat.

Servaré el teu caminar,
voldria no oblidessis,
i dia rera dia pensessis,
que ningú més he pogut estimar.

Recordant...

Ell (ella) romania aquí, al mig nostre, però un dia va marxar per sempre.

El (la) veiem encara, enduts pel nostre record somniador, pels carrers i places,
pels racons estimats de la llar,
en els fets de cada dia.


La seva veu ressona encara a la nostra oïda,
tot recordant mots tendres d’amor,
mots curulls de sentiments de pare (o mare), mots de veritable amistat d’amic (amiga),
mots d’estimació de fill (filla), mots d’amor d’espòs (muller).



La seva mirada, encara penetra en els nostres ulls, humits per les llàgrimes de la melangia,
mirada transparent, mirada dolça,
mirada sincera, mirada compassiva,
mirada que duia paraules i sentiments.
L’escalf de la seva ma, sembla que encara reposi en la nostra.

I la seva rialla musical.

Tot ens mena a recordar-te, ( .........)



Alcem els ulls al cel i endevinem el teu rostre serè, que somriu.

Vas deixar-nos massa aviat, sense temps pels comiats, sense temps per gaudir més de tu.

Vas deixar-nos a tots immersos en la tristor.

Vas deixar una profunda ferida en els postres cors.

Vas deixar una buidor, incapaços d’omplir, en aquesta vall.


Vàrem esmerçar totes les llàgrimes.
Ningú podrà reblir l’espai que ha romàs buit,

Però tu, perquè vas saber estimar sense barreres i et vam estimar tant, per sempre viuràs entre nosaltres.

La teva veu, el teu esguard,l’escalf de la teva ma i la teva rialla engrescadora, mai no moriran.

I sabem, notem, et veiem somniadors, entremig dels blancs núvols del cel, quan alcem la mirada.


Espera'ns, fes-nos costat ben a prop teu,
perquè demà, puguem retrobar-nos,

i mai més separar-nos.

Matrimoni

Com la música veneziana de Vivaldi, també el nostre i el vostre amor,

travessant tota mena de camins,

s’endinsarà per les quatre estacions de la vida.

Primer, viviu una primavera dolça i riallera,

tot és enlluernador i de vius colors,

canten de goig els moixons,

brolla l’aigua transparent i fresca del doll.

Amor, viu.

Demà, l’estiu,

plenitud de la vida, dies llargs, ombres escurçades,

camps daurats, sol eixint penetrant,

treball, descans, cim de l’any,

Amor ple.

Després, la tardor,

catifa de fulles groguenques caigudes,

refugi en la llar, tronc encès,

dies curts, sol ponent entre núvols rosats.

Amor serè.

I finalment, l’hivern,

blancor serena de les altes muntanyes,

quietud, fred, silenci, arbres nus,

camps erms, foscor.

Amor nostàlgic.

Fem de l’amor una veritable unió, perquè sigui un AMOR VIU, un AMOR PLE, un AMOR SERÈ i un AMOR NOSTÀLGIC, capaç d'avançar, amb la fortalesa que aporta la parella, amb fermesa per tots els camins que s’haurà de passar al llarg de les quatre estacions de la nostra vida.

Res més bell que un amor total, un amor on hi hagi comprensió, on tot sigui compartir, on tot sigui donar.

El sagrament del matrimoni segella aquest amor, aquesta unió. Nosaltres hem de fer-lo ferm i fort. Nosaltres hem de fer-lo etern.

M'han quedat tantes coses per dir!

Mirava el teu rostre de mort,

sense saber si em senties, et parlava

en silenci plorava,

mots regatejats d’amor.


M’han quedat tantes coses per dir,

tant de temps sense estimar,

tant de temps sense gaudir,

hores buides sense parlar.


M’han quedat tantes coses per dir,

de sobte t’has allunyat,

ara és massa tard,

temps amb tu sense fruir.


M’angoixa el silenci forçat,

m’angoixa el que ha quedat per dir,

m’angoixa que no he pogut fruir,

de tot el temps passat.


No podré dir-te mai més

tot allò que deixava per demà.

Per tu no hi ha demà,

per mi, resta la soledat.

l'holandès errant

Segles feia que l’holandès errant, damunt del vaixell de tenses veles, surava mars i oceans, tot sol.


Les veles, draps i fils es desplegaven i recollien, tot sols.


Cap senyera voleiava al vent.


No calia assenyalar cap rumb, doncs el vaixell, posseït d’un estrany comandament, destriava rutes i corrents i gaudia dels millors vents que l’impulsaven sense defallir. Tot sol.


L’errant havia pactat amb estranys éssers i esperits l’eternitat de llur vida i d’aquesta manera aconseguir traspassar les barreres dels temps, contemplant des d’una perspectiva allunyada els esdeveniments i evolucions de la humanitat.


I ho contemplava amb absoluta indiferència.

Indiferència sorgida de llur manca de sentiments, que perdé temps enrera, progressivament.

Indiferència vers uns homes egoistes, que entre lluites i enfrontaments, omplien les pàgines de la història, sovint absurda i malèvola.

Homes sense el sentit del compartir,

Homes sense el sentit del sacrifici.

Homes sense el sentit de les renuncies,

Homes amb una minvada capacitat d’estimar.


L’afany original, de viure sens fi, feia molt de temps que l’havia maleït. El pacte, nat de l’avidesa, s’esdevenia un fatal equívoc. Ell pertanyia a uns altres temps, allunyats de l'actual. Tot el que havia entès i estimat, cents d’anys abans, el temps ho esborrà.


L’errant, seguiria navegant eternament entremig de la incomprensió i la soledat. Només un fet ho podia regirar, segons el condicionat del pacte establert: que un ésser humà, romangués disposat a donar la vida per ell.


Però, si els éssers que amb ell havien compartit l’existència d’aquells pretèrits temps, on sorgí l’amistat i l’amor, no ho van fer…


…com podia remotament pensar que un altre ésser d’avui, desconegut i d’un altre món, fos capaç d’assumir aquest sacrifici.?


I seguia tot sol, navegant.

Obsessionat amb l’únic pensament, el desig de morir i retrobar-se, tot replegant un bocí d’esperança, amb els seus, amb aquells que havien adobat el seu veritable món.


I s’esdevingué que un matí, mentre fondejava en una badia d’aigües transparents, va aparèixer un xicot, un nadiu dels mars tropicals, bru i de cabell arrissat, amb un somriure amplíssim.


Va explicar-li que era orfe. Es van fer amics molt aviat i compartien les hores nedant i jugant, mentre que l’holandès errant, que havia adquirit una extraordinària cultura, amassada en tots aquells anys, la hi trametia, alhora que narrava èpiques històries de pobles i navegants.


El xicot romangué a partir d’aquell moment el company inseparable. I una gran amistat brollà.


Una gran tempesta amb vents fortíssims i ones d'alçada excepcional van fer naufragar el vaixell, esdeveniment insòlit i extraordinari temps enrera.


Els dos amics navegants, aparegueren al damunt d’una petita duna d’una platja daurada, fortament abraçats i les mans unides.


Ningú va saber qui eren. L’home gran, van deduir, era holandès pels signes externs.


El xicot, només van saber, perquè duia al coll una cadena de la que penjava una creu amb el nom gravat, que es deia Jesús.

La llei del nou origen

(inspirat en els contes de Pedrolo)

… i l’Alba i en Dídac van començar a construir un món nou, edificat damunt les runes de l’anterior. Runes esdevingudes per la fatalitat de la incomprensió i la intransigència dels homes.

Era difícil, per no dir impossible, determinar l’origen de l’holocaust. Qui va encetar els fets i per què. Estava clar, però, que havia estat el desenllaç de positures antagòniques i intolerants, encegades per la cobdícia i la supèrbia, sense ni una petita espurna de seny.

L’Alba i en Dídac, van encetar una nova Gènesi, com a única parella humana, sobreviscuda a aquest holocaust.

Aquells paratges malmesos, eren molt allunyats de la imatge d’un paradís, car arreu era curull de pobles i ciutats destrossats, camins i viaranys esbotzats, màquines i cotxes abandonats i rovellats.

Van tenir cura, però, de preservar per la posteritat els testimonis físics d’una cultura i saviesa, ara desapareguda, i així, en els soterranis del ferrocarril, hi van emmagatzemar els llibres de poesia, les partitures de música dolça, les pintures i escultures de les més boniques imatges i una gran quantitat d’objectes, aparells i eines, fruit de l’artesania, estudi i imaginació dels éssers humans.

No era ben cert, un paradís, però van poder conrear els camps amb velles llavors i plantar diversitat d’arbres fruiters. No els hi mancava pas l’aliment i l’aigua.

Malgrat l’adversitat i les dificultats, eren plenament conscients que es convertirien en els pares de les noves generacions que haurien de poblar el món, i van voler esbossar les bases perquè llurs fills i filles i els fills dels fills, creixessin adobats d’uns criteris diferents, recolzats en la consciència més profunda, i que fessin impossible la repetició del desastre esdevingut.

I van escriure normes i lleis, omplint fulles i més fulles de paper mecanografiat, sense parar.

Feia mesos que aquesta tasca havia estat progressant, quan l’Alba sentia en llur interior que una nova vida començava a brollar I en sentiment de mare esclatà amb tota la força.

Aleshores fou quan van adonar-se que no calia prosseguir el treball d’ordenació de la nova societat naixent.

Només calia educar i ensenyar.

Calia desvetllar els sentiments autèntics dels homes, fets a imatge de Déu.

Calia demostrar que la solidaritat, la humilitat, el treball, el sacrifici, la resignació, la caritat, el respecte i la comprensió, eren, entre moles d’altres, sentiments propis de l’ésser humà.

I això conduí a la simplicitat de la redacció d’una sola llei pel futur, que resumia totes les altres, en una de sola: L’HOME HA DE VIURE NOMÉS DE L’AMOR I PER L’AMOR.