mot fred i esgarrifós.
Visc una solitud entristida I tardorada,
vent fred, fulles de color ocre i vermellós, que encatifen el camí. Arbres nus.
Boira que esdevé un vel a l’horitzó.
No sento el cant dels moixons,
cap veu acaricia la meva oïda,
cap fresa trenca el misteriós silenci.
Tan sols jo i la meva solitud.
Puc escoltar el meu alè,
puc notar el batec del meu cor,
puc sentir la remor de les meves petjades damunt la terra humida.
M’assec damunt d’un tronc caigut a la vora del camí,
no puc parlar amb ningú,
tan sols jo i la meva solitud.
No goso gairebé moure’m,
per no rompre el silenci atuïdor.
La fredor en penetra,
mentre la claror es marceix.
El ventijol sacseja branques i fulles,
única melodia,
que roman la meva melangia.
Ansiejaria gaudir de companyia,
potser un amic,
o un infant per jugar,
o tal vegada el pare, o la mare. On són ells, ara?
millor, tanmateix, anhelo la dona estimada.
Resto, però, amb la meva solitud,
cap mot, cap cant, sols el vent.
Que joiós hagués estat,
si ells, mai haguessin marxat.
De sobte, els esdeveniments aclareixen,
soc jo el que vull partir per sempre,
mentre ells romanen aplegats,
el meu esperit sura en la solitud de la mort.
Ara, ho veig tot transparent,
i la melangia s’apodera de mi, més intensament,
perquè ho he deixat tot i a tots,
m’amic, l’infant, els pares I la dona estimada.
Sento l’enyor del que he perdut,
Sento l’enyor del que he deixat de fer,
Sento l’enyor del que he deixat de dir,
Sento l’enyor del que he deixat de gaudir,
Sento l’enyor del que he deixat d’estimar.
És massa tard, ara, per l’actitud modificar,
el temps s’ha esvaït d’entre les mans meves,
si algú m’escolta des de la meva solitud,
que s’emmiralli amb la meva tristor,
en el meu enyor,
i que construeixi de llur pas per la vida,
del poc temps que hom té, entre els vius,
per caminar vers l’esperança,
d’una vida entregada a estimar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada