Malgrat tant lluny...!

Voldria dir-te tot el que t’he estimat,

tot el que t’estimo encara,

vull dir-t’ho ben fort, tot ara,

malgrat tan lluny, i no ets al meu costat.

La teva imatge serena, sempre a la ment,

la teva veu en ressò constant,

el teu esguard dolç es fa penetrant,

malgrat tant lluny, tu emplenes el meu pensament.

Voldria prémer la teva ma, suaument,

el teu cabell acariciar,

en els teus ulls poder-me emmirallar,

malgrat tan lluny, abraçar-te voldria fortament.

Prop teu gaudir voldria de la música i la poesia,

sentiments acaronats,

de les nostres sensibilitats,

malgrat tant lluny, m’envaeix la melangia.

Voldria compartir amb tu, nit i dia,

calor d’estiu i fred d’hivern,

prats, de roselles florit, camp erm,

malgrat tan lluny, sense tu, viure no podria.

Tu ets l’aigua del torrent i del rierol,

la blavor del mar i del cel,

els camins de flors i de mel,

malgrat tan lluny, sento el teu cant de flaviol.

Voldria, vull, tenir-te sols per mi,

ahir, avui i demà i fins la fi dels dies,

fins que desvetllin les ànimes adormides,

malgrat tant lluny, fins la fi de la foscor i tot sigui matí

vivim avui?

Selves d’homes i dones: població

boscos de ciment,

brogit permanent

soledat i marginació.

Temps i espais escurçat,

manca de relació,

absència de comunicació,

humanisme allunyat.

Llibertat sense unió,

pel consumisme dirigit,

temps no reexit,

comoditat vers incomprensió.

Vull aquest món massificat?

què faig per canviar-lo?

però, puc jo transformar-lo?

puc, podem, fer un món adobat?.

Mentre soni la música clara,

mentre hi hagi l’artista i el pintor,

mentre canti el moixó,

cal lluitar units des d’ara.

Mentre brolli l’aigua transparent,

mentre hi hagi prats i flors,

mentre hi hagi risses i plors,

cal units batallar sense defalliment.

Mentre hi hagi un infant,

mentre hi hagi una mare bella

mentre hi hagi poesia,

cal units estar lluitant.

Voldria tenir la mirada d'un infant...

Voldria tenir la mirada d’un infant…

per veure clarament,

amb nitidesa de pensament,

sense traves interiors,

sense terceres intencions.

Voldria tenir la mirada d’un infant,...

per poder mirar a tots de front,

per poder descobrir la bellesa de l’entorn

per poder copsar abastament la magnitud del mon.

Voldria tenir la mirada d’un infant,...

només per cercar les mirades dolces,

només per trobar la bondat arreu,

només per descobrir la sinceritat,

només per gaudir de la utòpica veritat.

Voldria tenir la mirada d’un infant,...

per no veure que hi ha lluites i guerres,

per no veure que hi ha enveja,

per no veure que hi ha cobdícia,

per creure que la vida és un conte,

per quedar bocabadat davant del mar i del cel,

per compadir-me del que està sol,

per admirar el que irradia poesia.

Voldria tenir la mirada d’un infant, ...

per creure que tots els homes son bons

per creure que tots els homes son sincers

per creure que tots els homes son honestos,

per creure que tots els homes son justos,

per creure que tots els homes s’estimen,

per creure que tots els homes som germans.

recordant al pare, a l'avi, a l'amic

Pare, avi, amic que ens has deixat.

Copsem la buidor que entre nosaltres has creat.

El llibre que manté encara l’escalf dels teus cansats ulls,

El retrat sèpia d’altres temps passats, no pas per tu, oblidats,

El vell rellotge, aquell mocador, una carta, la ploma

Aquella capsa on guardaves els teus records, petits tresors.

El seient on reposaves, desprèn encara l’olor del teu cos, però roman isolat.

El vidre d’on guaitaves dels homes i dones el pas, conserva encara la cortina del teu alè.

Has estat un testimoni dels temps, de la nostra historia, del progrés.

Has estat testimoni del nostre avenç entremig del món i la societat.

Has estat testimoni del darrer adéu de tots els que t’han estimat

Has estat testimoni de la teva pròpia continuïtat, a través dels teus fills i nets.

Però,

enfront la tristor d’aquest comiat,

enfront de la nostra melangia,

enfront de la nostra solitud,

el nostre esguard humit per les llàgrimes, però serè, et cerca, sempre mogut pels sentiments, entre records i pensaments.

I la nostra pregària per tu, s'enlaira vers al cel.

Ens rebleix la joia d’haver-te estimat,

ens rebleix la joia de tot el que ens has estimat,

ens rebleix la joia del tot el que ens has ensenyat,

ens rebleix la joia del camí que ens has mostrat,

ens rebleix la joia pels exemples de vida que ens has donat,

ens rebleix la joia per saber-te entre tots els que has retrobat.

ens rebleix la joia, perquè el teu record seguirà ferm entre tots els que has deixat,

ens rebleix la joia, perquè prop del Pare, et sabem acceptat.

noces d'argent

Han esdevingut exactament 25 anys des d’aquell joiós dia que vam unir-nos en matrimoni.

Hem travessat, mans fortament unides, al llarg d’aquests 25 anys, camins, cims, rierols, cingles i mars. Jorns de joia..

I també hem viscut moments de foscor i de tristor.

Davant el goig d’haver construït una família, fills del fruit del nostre amor, do de Déu…

També hem vist allunyar-se per sempre a molts d’estimats.

Han estat 25 anys de compartir la joia i la tristesa.

Han estat 25 anys dedicats a l’edificació d’una llar i d’una família.

Han estat 25 anys d’unió, d’amor i de mantenir encès el caliu, sense defallir.

Han estat 25 anys d’aprendre, de descobrir, de donar compliment als sentits.

I ara, de bell nou, rememorant aquell llunyà dia que vam encetar aplegats aquest nou caminar:

- Vull dir-te que anhelo i desitjo viure 25 anys més o fins que la mort ens separi, unit a tu.

- I també dir-te que de la mateixa manera que et vaig prendre, auténticament enamorat, mil vegades més et prendria.

-I que,

Fins a la fi dels meus dies, et seguiré estimant.

Et seguiré respectant.

I seguiré al teu costat en tots moments: els bons i també els dolents.

En els inicis de la nostra tardor de la vida,

contemplant les arrels clavades mirant al cel,

mentre els nostres fills emprenen llur propi caminar…

Vull de nou, estimada, afermar el meu compromís envers tu, anellant novament la teva dolça ma.

Ma càlida, ma d’esposa i de mare. Ma colrada de treballar. Ma encisadora. Ma estimada.

I jo, espòs meu estimat, acceptant i reforçant aquest compromís, també vull acariciar la teva ma amb aquest signe de la unió a través d’aquest anell.

recordant a Núria

Ens vas deixar massa aviat,

no vam tenir prou temps per gaudir de tu,

una buidor entre nosaltres vas crear.

No podíem pensar pas que la teva hora tan aviat havia d’arribar.

No vam tenir temps de dir-te tot el que calia.

No vam poder estimar-te tot el que et mereixies.

No vam poder rebre de tu, tota la grandesa del teu estimar.

Reposa ara, entre catifes de flors i prats,

a l’ombra d’aquests arbres que ens miren enlairats.

Reposa, ara, entre àngels al bell mig del cel,

prop del Pare, entre els núvols, estols i vels.

Se’ns va marcir una bella flor entre les mans.

Se’ns va, una bona amiga, de debò allunyar.

Se’ns va rompre un doll d’aigües clares per estimar.

Se’ns va forjar un enorme buit entre els germans.

Cinc anys de llegir el teu poema i el teu escrit.

Cinc anys d’evocar-te en tot moment.

Cinc anys de guardar-te en el pensament.

Cinc anys que el teu record no s’ha esvaït.

Mira’ns d’entre els núvols i els estels,

recull l’estimació que et professem,

acull la remembrança que tots et trametem,

prega per nosaltres, tu que el tens al costat, al Pare del Cel.

No mataràs

MATAR, no és solament prendre la vida a un altre ésser humà

Perquè matem a pessics…

… Quan permetem que l’entorn natural es degradi progressivament, atrinxerats darrera unes males interpretades necessitats de progrés.

… Quan prenem la vida a altres ésser vius, pel simple plaer de matar i per la pràctica d’esports i competicions de dubtosa trajectòria esportiva.

… Quan neguem el sostre a tota persona humil i allunyem aquest sostre de llur abast.

… Quan neguem la possibilitat de guanyar-se honestament el pa a l’aturat o l’emigrant o abusem del seu treball i la seva suor.

… Quan no protegim amb cura a l’infant i el vell, desvalguts davant d’un món hostil.

… Quan rompem el dret de la vida del fetus, amprats en consideracions de benestar.

… Quan permetem que la llei dels uniformes, imposi criteris i comportaments per la força.

I seguim matant a pessics…

… Quan no escoltem als germans.

… Quan no ensenyem al qui no sap.

… Quan no acompanyem al solitari,

… Quan rompem una promesa,

… Quan no ajudem,

… Quan ens fem l’orni per estalviar-nos maldecaps

… Quan atresorem, sense compartir,

… Quan ignorem, per no voler saber,

… Quan ens tornem indiferents,

… Quan …

Perquè tot home i tota dona per viure dignament i no sentir-se ferit jorn, rera jorn,

I per no sentir llur cos malmès de tants pessics,

Necessita comprensió i solidaritat,

Necessita sostre, pa i un entorn digne,

Necessita aprendre, escoltar i comunicar-se,

Necessita, als altres homes i dones.

NO MATARÀS, NO FERIRÀS, NO PESSIGARÀS.