La llista

Aquell home aconseguí parlar amb Déu i li digué:
- Senyor, aquest mon està veritablement perdut. Tot és maldat, tot és pecat. Els homes no son bons, perquè...
Hi ha cobdícia i ambició sens fre
Hi ha violència arreu
Hi ha vicis
Hi ha enveja
Hi ha ...
Només Tu ho pots resoldre aquesta situació angoixant.
Lliura’ls-hi una plaga, un diluvi o una gran tempesta de foc que ho arrasi tot i no quedi ningú.
Després podrem començar de bell nou i construir un mon just i en pau.

Déu se’l mirà càndidament i li respongué:
- Està bé, faré el que tu vols. Fes, però abans una llista amb les persones que segons tu mereixen ser salvades, que jo les respectaré.

L’home es posà a treballar tot seguit, esperonat per la importància del moment i de l’encàrrec. Estava cofoi que Déu hagués escoltat la seva proposta. Ara era el moment de fer un mon nou on no hi hagués lloc per la maldat. I començà a fer la llista.

En Joan és una mica envejós, però en el fons és un bon home, ajuda als altres i... està bé, el posaré a la llista.
La Francesca és força ambiciosa, clar que també haig de reconèixer que s’escarrassa pels infants i pels vells i ...està bé, la posaré també a la llista.
En Ferran a vegades és violent i això no pot pas ésser. De tota manera, sovint és desprès, no sap dir que no quan se li demana quelcom i ... està bé, l’afegiré a la llista.
Oh, i en Pere i l’Andreu i la Pilar i ... afloren moltes imperfeccions, però ben mirat, també tenen coses positives, per tant caldrà incloure’ls a la llista.

I la llista es convertí en interminable.
L’home, després de tota la nit en vetlla rumiant i omplint de noms la llista, alçà de nou la mirada al cel i cridà al Senyor.

- Ja has fet la llista? – preguntà el Senyor
- Déu meu, estic ple de dubtes. Cap de les persones que conec es imperfecte del tot. Hi trobo espais de bondat. Alguna d’aquestes persones m`han ofès ocasionalment, però en d’altres moments també m’han ajudat i m’han fet costat.
- Què meus? vols que faci, doncs? – digué Déu.
- Senyor, aquests homes i aquestes dones que jo conec, no mereixen ésser exterminades. El mal que m’hagin pogut fer, jo ja els he perdonat. Per tant, no sé pas que haig de fer.
- Ai, amic meu –respongué Déu amb una rialla- Si tu que ets home, els has perdonat i els estimes prou per preservar-los de qualsevol mal, què vols que faci jo, que tots ells son fills meus.

V E N E Z I A

De la poesia d’en Baffo o d’en Byron.
De la vibrant melodia de Vivaldi.
De la majestuosa pintura de Tiziano de Tintoretto de Canaleto i de ...
Ha inspirat la melancolia de Mahler, mentre passejava per les platges del Lido.
I la cançó d’Aznavour.
I l’oboè de l’Anònim Venezià.
Milers de ponts i pontets, a l’ombra del Rialto i de l’Accademia.
Gran Canale i enrevessats canals serpentejant entre estrets carrers, piazzes i piazzoles i campos.
Sonen violins i acordions de dolces melodies en la quietud i frescor de l’estelada nit de Sant Marc i el pont dels suspirs.
Cristall de Murano, pizzeries i trattories. Peix i marisc de l’Adriàtic.
El Carnivale de Casanovas. Màscares i caretes de paper i porcellana, pintades d’or i argent i brillants colors.
I l’Arlequí que plora, sota les campanes de Sant Marc, forjades de martells bronzejats.
Gòndoles esveltes lliscant damunt les aigües del canal en l’absoluta quietud de la nit . Sols el gondoler i una parella d’enamorats embadalits escoltant el silenci, el murmuri de l’aigua i el so de les fulles mogudes pel ventijol.
Llumetes de Sant Giogio il Majore, a la llunyania. El Lido. El refrec dels “vaporetos” i canoes amarrades. Un venedor ambulant negre i una parada de “souvenirs”.
Lluny, l’Adriàtic, quiet, serè i fosc.
El cel estelat i la brillantor d’una lluna expressament apassionada per delir del poetes.
Palaus deserts i foscos, testimonis d’una història no oblidada, d’un esplendor del Renaixement.
Diuen que Venezia es mora, s’enfonsa, que tal vegada un dia no llunyà desapareixerà. Això no pot pas ser!. Aquesta mussa dels poetes, dels pintors, dels musics, dels escriptors, dels escultors, dels ... ha de viure!.
Perquè viure, només sigui unes hores a Vanezia és recobrar l’alè de la sensibilitat.
És redescobrir pàgines de la història i de la cultura.
És sentir-se testimoni de la inspiració.
És recordar que servim per estimat i sentir-nos estimats.
És rejovenir l’amor.
Això és Venezia!.

Campanades

M’esforço, però no aconsegueixo dormir,

només la companyia del silenci i la quietud.

Sols escolto del meu cor, un batec perdut.

Campanada de la una s’ha deixat sentir.

Remor del vent i dels arbres juganers,

no goso moure’m per no rompre l’encant.

Recordo ara ma infantesa. Al bressol plorant.

Escolto les dues campanades, entremig d’enyorats plaers.

M’esgarrifo. Plou. Petits timbals damunt la teulada.

Aquells anys de jocs, d’escola i de fantasies,

en venen a la memòria fets i utopies.

Ara tres campanades ressonen entre gent recordada.

Un tro, reflex d’un llamp il·luminen un instant.

L’avia vestida de dol. L’avi amb bonhomia em mirava.

Escalf del bracer, l’olla bullint, sopava.

Les quatre. No tinc son. Despert, segueixo somniant.

Torna el silenci. degoteig de les aigües lliscant.

Els pares em mostren el rostre ara,

que bonica i amorosa vas estar. Mare.

Ressò de les cinc campanades tocant.

Una espurna de llum per la finestra es copsa.

Primer petó, fonem nostres mans.

Ella ha estat musa dels meus cants.

Mentre els sis sons el silenci esbotza.

S’ha fet de dia, el sol s’enlaira.

Canta el gall. De carretes el remor.

Em frego els ulls, rompo l’enyor,

haig la nova tasca del jorn emprendre.

Estic alçat, em disposo a seguir.

Ha estat recordança de tota una nit.

Éssers i fets volguts que al record han acudit.

Em sento ple, perquè m’han fet gaudir.

Després de les llargues jornades,

somniaré i viuré temps passats.

Amor, dolor, sentiments mai oblidats,

mentre d’una a una sonaran les campanades

Temps que s'acaba

S’ha esvaït el temps entre les mans,

pensava que no arribaria la fi,

han marxat massa aviat tots els germans,

d’ells gairebé no n’he pogut fruir.

Semblava que hi hauria temps per tot,

temps per tants somnis a realitzar,

temps pel treball, pel joc i per estimar,

s’ha fos tot el temps, no resta un sol mot.

S’ha fet el silenci, tot és quietud,

només l’oreig entre contrades,

i el mar contra les roques romput.

On son els mots, els cants i les mirades?

l’amor, l’amistat?: tot s’ho han endut,

sols roman l’escuma de les onades.

I jo em pregunto a vegades:

per què tot és ara solitud?

I el temps que ha passat i he perdut?

perdó

I perdona les postres culpes …

Perdona’m germà pel mal que t’he fet.

Perdona’m Pare del Cel, per totes les vegades que t’he ofès.

Hi ha faltes i ofenses, que no pas sempre en demanem perdó.

Però demanem perdó de les nostres omissions?

Perdona’, espòs/esposa per no haver-te dedicat més estones.

Perdona’m pare, mare i germà per no haver-te agraït suficientment el que sempre has fet per mi.

Perdona’m amic, per no haver estat al teu costat, quan potser em necessitaves.

Perdoneu-me els pobres, aturats i marginats, per no haver treballat per vosaltres.

Perdoneu-me els homes I dones d’altres pobles, nacions I continents, per no haver-me solidaritzat amb els vostres mancaments.

Perdoneu-me valls I muntanyes, rius i mars, boscos I conreus, per no haver contribuït a mantenir aquest paradís de la natura.

Perdona’m Pare del cel, perquè no he comprés que intentar ser bo, no és solament deixar de fer el mal, sinó contribuir a fer el bé a tots i en tot moment.

…Així com nosaltres perdonem als nostres deutors …

Vull perdonar al que m`ha ofès,

Vull perdonar al que m’ha marginat i no m`ha escoltat,

Vull perdonar al que no ha intentat comprendre’n

Vull perdonar al que, complint llurs obligacions, m’ha perjudicat,

Vull perdonar al que no ha assolit els meus problemes

Vull perdonar …

Sí, vull perdonar de tot cor.

I vull perdonar, tanmateix oblidant,

Perquè perdonar, sense oblidar, no és veritable perdó.

Perdona’m Pare del Cel, perquè no he sabut perdonar de debò.

Ensenyem, Pare del Cel, a perdonar i ensenyem a demanar perdó al germà i a Tu, per tot el que fet i pel que he deixat de fer.

el meu veritable amor

M’has ensenyat tot de l’amor,

he après de tu, tot el seu sabor,

del silenci, tot l’amargor,

m’has ensenyat a sentir l’enyor.

Al teu costat, he envellit,

ben a prop la bellesa he sentit,

de poesia he omplert la nit,

el teu escalf amorós he preferit.

Quan t’has allunyat, solitud.

Quan m’has escoltat, lassitud.

Quan m’has mirat, quietud.

Quan has retornat, he vençut.

Tan sols a tu he estimat,

en els teus ulls m’he contemplat,

només els teus llavis he besat,

tan sols de tu m’he enamorat.

Has estat el veritable camí,

fita de tot el meu destí,

estel que em guia sens fi,

sempre ho seràs tot per mi.

el bosc

Pel damunt de catifa de fulles vermelles caigudes,

caminava amb pas tremolenc.

Ombres, foscuria, un silenci temorenc.

No podia destriar el camí vers terres conegudes.

Sol ponent dels darrers dies de tardor,

enfilava regalims oblics d’entre les branques.

Núvols rosats pel cim de muntanyes blanques,

encís colorejat que no treia pas la por.

Un toll, fang i un reulit rierol.

Sols el llunyant udol del moixó darrer.

Quatre flors liloses d’entre l’esverger,

pinyes rossegades que ha deixat l’esquirol.

S’atura, escolta, l’unic so és el oreig ,

s’orienta, dubte, res l’ajuda.

Pins, roures i alzines broden l’espessura.

Cap rastre, només el seu cansat ofeg

Tremola, el cos d’una esgarrifança,

temor haver-se perdut,

l’envaeix la solitud,

voldria cridar, tot és friçansa.

La gentilesa de l’immens bosc,

el testimoni de tants arbres muts,

però cap dels amics volguts.

S’engoixa, mentre fond el dia i tot és fosc.

Ha volgut arriscar-se en el desconegut,

sense guia ni consell,

malgrat que l’entorn és bell,

la grandaria, l’ha guanyat, l’ha vençut.

Es sent debellat, de les mans tot l’hi fuig,

com la flor que es marceix,

com el sol que ara desllueix,

és un estrany, precebeix el rebuig.

Quan la humilitat d’ell s’apodera,

quan reconeix la gran feblesa,

quan descubreix tota la pobresa,

… un llum a l’horitzó i una fumera!

Bosc que ets bell i misterios,

acull també a l’home vanidòs.

perquè dins teu descubrirà joiòs,

que ell també és petit i gens poderòs.