perdó

I perdona les postres culpes …

Perdona’m germà pel mal que t’he fet.

Perdona’m Pare del Cel, per totes les vegades que t’he ofès.

Hi ha faltes i ofenses, que no pas sempre en demanem perdó.

Però demanem perdó de les nostres omissions?

Perdona’, espòs/esposa per no haver-te dedicat més estones.

Perdona’m pare, mare i germà per no haver-te agraït suficientment el que sempre has fet per mi.

Perdona’m amic, per no haver estat al teu costat, quan potser em necessitaves.

Perdoneu-me els pobres, aturats i marginats, per no haver treballat per vosaltres.

Perdoneu-me els homes I dones d’altres pobles, nacions I continents, per no haver-me solidaritzat amb els vostres mancaments.

Perdoneu-me valls I muntanyes, rius i mars, boscos I conreus, per no haver contribuït a mantenir aquest paradís de la natura.

Perdona’m Pare del cel, perquè no he comprés que intentar ser bo, no és solament deixar de fer el mal, sinó contribuir a fer el bé a tots i en tot moment.

…Així com nosaltres perdonem als nostres deutors …

Vull perdonar al que m`ha ofès,

Vull perdonar al que m’ha marginat i no m`ha escoltat,

Vull perdonar al que no ha intentat comprendre’n

Vull perdonar al que, complint llurs obligacions, m’ha perjudicat,

Vull perdonar al que no ha assolit els meus problemes

Vull perdonar …

Sí, vull perdonar de tot cor.

I vull perdonar, tanmateix oblidant,

Perquè perdonar, sense oblidar, no és veritable perdó.

Perdona’m Pare del Cel, perquè no he sabut perdonar de debò.

Ensenyem, Pare del Cel, a perdonar i ensenyem a demanar perdó al germà i a Tu, per tot el que fet i pel que he deixat de fer.

el meu veritable amor

M’has ensenyat tot de l’amor,

he après de tu, tot el seu sabor,

del silenci, tot l’amargor,

m’has ensenyat a sentir l’enyor.

Al teu costat, he envellit,

ben a prop la bellesa he sentit,

de poesia he omplert la nit,

el teu escalf amorós he preferit.

Quan t’has allunyat, solitud.

Quan m’has escoltat, lassitud.

Quan m’has mirat, quietud.

Quan has retornat, he vençut.

Tan sols a tu he estimat,

en els teus ulls m’he contemplat,

només els teus llavis he besat,

tan sols de tu m’he enamorat.

Has estat el veritable camí,

fita de tot el meu destí,

estel que em guia sens fi,

sempre ho seràs tot per mi.

el bosc

Pel damunt de catifa de fulles vermelles caigudes,

caminava amb pas tremolenc.

Ombres, foscuria, un silenci temorenc.

No podia destriar el camí vers terres conegudes.

Sol ponent dels darrers dies de tardor,

enfilava regalims oblics d’entre les branques.

Núvols rosats pel cim de muntanyes blanques,

encís colorejat que no treia pas la por.

Un toll, fang i un reulit rierol.

Sols el llunyant udol del moixó darrer.

Quatre flors liloses d’entre l’esverger,

pinyes rossegades que ha deixat l’esquirol.

S’atura, escolta, l’unic so és el oreig ,

s’orienta, dubte, res l’ajuda.

Pins, roures i alzines broden l’espessura.

Cap rastre, només el seu cansat ofeg

Tremola, el cos d’una esgarrifança,

temor haver-se perdut,

l’envaeix la solitud,

voldria cridar, tot és friçansa.

La gentilesa de l’immens bosc,

el testimoni de tants arbres muts,

però cap dels amics volguts.

S’engoixa, mentre fond el dia i tot és fosc.

Ha volgut arriscar-se en el desconegut,

sense guia ni consell,

malgrat que l’entorn és bell,

la grandaria, l’ha guanyat, l’ha vençut.

Es sent debellat, de les mans tot l’hi fuig,

com la flor que es marceix,

com el sol que ara desllueix,

és un estrany, precebeix el rebuig.

Quan la humilitat d’ell s’apodera,

quan reconeix la gran feblesa,

quan descubreix tota la pobresa,

… un llum a l’horitzó i una fumera!

Bosc que ets bell i misterios,

acull també a l’home vanidòs.

perquè dins teu descubrirà joiòs,

que ell també és petit i gens poderòs.

les estrenes

…i el rei, com a premi a la gesta realitzada, aspirant acontentar al jove Marçal, el va fer comparèixer davant seu, al saló del tron reial i en aquell moment va lliurar-li les estrenes, en forma d’una bossa de cuir.

En Marçal, al·lucinat i cofoi, amb les mans tremoloses va obrir la bossa i va buidar el contingut, quedant sobtat al veure’l: una esponja i unes pedretes arrodonides.

Encara sadoll de sorpresa, gosà preguntar al rei:

- Per què serveix això, majestat?

- De seguida ho copsaràs, bon ciutadà. Tu que ets ple de saviesa i tens un cor ben gran, sabràs valorar aquests objectes.

Romangué sol, només acompanyat dels propis pensaments i cabòries, fins que a la foscor de la nit esborrà les ombres i s’adormí en solitud en aquell racó del palau i els somnis es van apoderar de llur enteniment.

L’endemà pel matí, però, quan de nou va comparèixer davant del rei, va dir-li:

- Majestat, us estic molt agraït per aquests presents, que m’ajudaran a ser millor i a seguir el camí adient.

- I com ha estat això?

- He descobert que aquesta esponja és capaç de:

• Eixugar l’odi que hi ha en l’esguard de molts homes i dones
• D’eixugar l’enveja i la cobdícia
• D’eixugar la violència dels carrers
• D’eixugar la mesquinesa dels nostres minsos sacrificis
• D’eixugar la indiferència des de la nostra comoditat
• D’eixugar la nostra contribució a la marginació
• D’eixugar la nostra insolidaritat present arreu...

- i les pedretes? – preguntà el rei

- he descobert que aquests còdols, com en el “Petufet”, poden assenyalar, una rera l’altre ...

• el camí de la humilitat i la conformitat
• el camí de la compassió pels marginats
• el camí de l’amor per totes les coses belles que hi ha al nostre abast
• el camí del diàleg i la comprensió
• el camí de la veritat i de la justícia
• el camí de l’esperança.

-

Malgrat tant lluny...!

Voldria dir-te tot el que t’he estimat,

tot el que t’estimo encara,

vull dir-t’ho ben fort, tot ara,

malgrat tan lluny, i no ets al meu costat.

La teva imatge serena, sempre a la ment,

la teva veu en ressò constant,

el teu esguard dolç es fa penetrant,

malgrat tant lluny, tu emplenes el meu pensament.

Voldria prémer la teva ma, suaument,

el teu cabell acariciar,

en els teus ulls poder-me emmirallar,

malgrat tan lluny, abraçar-te voldria fortament.

Prop teu gaudir voldria de la música i la poesia,

sentiments acaronats,

de les nostres sensibilitats,

malgrat tant lluny, m’envaeix la melangia.

Voldria compartir amb tu, nit i dia,

calor d’estiu i fred d’hivern,

prats, de roselles florit, camp erm,

malgrat tan lluny, sense tu, viure no podria.

Tu ets l’aigua del torrent i del rierol,

la blavor del mar i del cel,

els camins de flors i de mel,

malgrat tan lluny, sento el teu cant de flaviol.

Voldria, vull, tenir-te sols per mi,

ahir, avui i demà i fins la fi dels dies,

fins que desvetllin les ànimes adormides,

malgrat tant lluny, fins la fi de la foscor i tot sigui matí

vivim avui?

Selves d’homes i dones: població

boscos de ciment,

brogit permanent

soledat i marginació.

Temps i espais escurçat,

manca de relació,

absència de comunicació,

humanisme allunyat.

Llibertat sense unió,

pel consumisme dirigit,

temps no reexit,

comoditat vers incomprensió.

Vull aquest món massificat?

què faig per canviar-lo?

però, puc jo transformar-lo?

puc, podem, fer un món adobat?.

Mentre soni la música clara,

mentre hi hagi l’artista i el pintor,

mentre canti el moixó,

cal lluitar units des d’ara.

Mentre brolli l’aigua transparent,

mentre hi hagi prats i flors,

mentre hi hagi risses i plors,

cal units batallar sense defalliment.

Mentre hi hagi un infant,

mentre hi hagi una mare bella

mentre hi hagi poesia,

cal units estar lluitant.

Voldria tenir la mirada d'un infant...

Voldria tenir la mirada d’un infant…

per veure clarament,

amb nitidesa de pensament,

sense traves interiors,

sense terceres intencions.

Voldria tenir la mirada d’un infant,...

per poder mirar a tots de front,

per poder descobrir la bellesa de l’entorn

per poder copsar abastament la magnitud del mon.

Voldria tenir la mirada d’un infant,...

només per cercar les mirades dolces,

només per trobar la bondat arreu,

només per descobrir la sinceritat,

només per gaudir de la utòpica veritat.

Voldria tenir la mirada d’un infant,...

per no veure que hi ha lluites i guerres,

per no veure que hi ha enveja,

per no veure que hi ha cobdícia,

per creure que la vida és un conte,

per quedar bocabadat davant del mar i del cel,

per compadir-me del que està sol,

per admirar el que irradia poesia.

Voldria tenir la mirada d’un infant, ...

per creure que tots els homes son bons

per creure que tots els homes son sincers

per creure que tots els homes son honestos,

per creure que tots els homes son justos,

per creure que tots els homes s’estimen,

per creure que tots els homes som germans.