Campanades

M’esforço, però no aconsegueixo dormir,

només la companyia del silenci i la quietud.

Sols escolto del meu cor, un batec perdut.

Campanada de la una s’ha deixat sentir.

Remor del vent i dels arbres juganers,

no goso moure’m per no rompre l’encant.

Recordo ara ma infantesa. Al bressol plorant.

Escolto les dues campanades, entremig d’enyorats plaers.

M’esgarrifo. Plou. Petits timbals damunt la teulada.

Aquells anys de jocs, d’escola i de fantasies,

en venen a la memòria fets i utopies.

Ara tres campanades ressonen entre gent recordada.

Un tro, reflex d’un llamp il·luminen un instant.

L’avia vestida de dol. L’avi amb bonhomia em mirava.

Escalf del bracer, l’olla bullint, sopava.

Les quatre. No tinc son. Despert, segueixo somniant.

Torna el silenci. degoteig de les aigües lliscant.

Els pares em mostren el rostre ara,

que bonica i amorosa vas estar. Mare.

Ressò de les cinc campanades tocant.

Una espurna de llum per la finestra es copsa.

Primer petó, fonem nostres mans.

Ella ha estat musa dels meus cants.

Mentre els sis sons el silenci esbotza.

S’ha fet de dia, el sol s’enlaira.

Canta el gall. De carretes el remor.

Em frego els ulls, rompo l’enyor,

haig la nova tasca del jorn emprendre.

Estic alçat, em disposo a seguir.

Ha estat recordança de tota una nit.

Éssers i fets volguts que al record han acudit.

Em sento ple, perquè m’han fet gaudir.

Després de les llargues jornades,

somniaré i viuré temps passats.

Amor, dolor, sentiments mai oblidats,

mentre d’una a una sonaran les campanades

Temps que s'acaba

S’ha esvaït el temps entre les mans,

pensava que no arribaria la fi,

han marxat massa aviat tots els germans,

d’ells gairebé no n’he pogut fruir.

Semblava que hi hauria temps per tot,

temps per tants somnis a realitzar,

temps pel treball, pel joc i per estimar,

s’ha fos tot el temps, no resta un sol mot.

S’ha fet el silenci, tot és quietud,

només l’oreig entre contrades,

i el mar contra les roques romput.

On son els mots, els cants i les mirades?

l’amor, l’amistat?: tot s’ho han endut,

sols roman l’escuma de les onades.

I jo em pregunto a vegades:

per què tot és ara solitud?

I el temps que ha passat i he perdut?

perdó

I perdona les postres culpes …

Perdona’m germà pel mal que t’he fet.

Perdona’m Pare del Cel, per totes les vegades que t’he ofès.

Hi ha faltes i ofenses, que no pas sempre en demanem perdó.

Però demanem perdó de les nostres omissions?

Perdona’, espòs/esposa per no haver-te dedicat més estones.

Perdona’m pare, mare i germà per no haver-te agraït suficientment el que sempre has fet per mi.

Perdona’m amic, per no haver estat al teu costat, quan potser em necessitaves.

Perdoneu-me els pobres, aturats i marginats, per no haver treballat per vosaltres.

Perdoneu-me els homes I dones d’altres pobles, nacions I continents, per no haver-me solidaritzat amb els vostres mancaments.

Perdoneu-me valls I muntanyes, rius i mars, boscos I conreus, per no haver contribuït a mantenir aquest paradís de la natura.

Perdona’m Pare del cel, perquè no he comprés que intentar ser bo, no és solament deixar de fer el mal, sinó contribuir a fer el bé a tots i en tot moment.

…Així com nosaltres perdonem als nostres deutors …

Vull perdonar al que m`ha ofès,

Vull perdonar al que m’ha marginat i no m`ha escoltat,

Vull perdonar al que no ha intentat comprendre’n

Vull perdonar al que, complint llurs obligacions, m’ha perjudicat,

Vull perdonar al que no ha assolit els meus problemes

Vull perdonar …

Sí, vull perdonar de tot cor.

I vull perdonar, tanmateix oblidant,

Perquè perdonar, sense oblidar, no és veritable perdó.

Perdona’m Pare del Cel, perquè no he sabut perdonar de debò.

Ensenyem, Pare del Cel, a perdonar i ensenyem a demanar perdó al germà i a Tu, per tot el que fet i pel que he deixat de fer.

el meu veritable amor

M’has ensenyat tot de l’amor,

he après de tu, tot el seu sabor,

del silenci, tot l’amargor,

m’has ensenyat a sentir l’enyor.

Al teu costat, he envellit,

ben a prop la bellesa he sentit,

de poesia he omplert la nit,

el teu escalf amorós he preferit.

Quan t’has allunyat, solitud.

Quan m’has escoltat, lassitud.

Quan m’has mirat, quietud.

Quan has retornat, he vençut.

Tan sols a tu he estimat,

en els teus ulls m’he contemplat,

només els teus llavis he besat,

tan sols de tu m’he enamorat.

Has estat el veritable camí,

fita de tot el meu destí,

estel que em guia sens fi,

sempre ho seràs tot per mi.

el bosc

Pel damunt de catifa de fulles vermelles caigudes,

caminava amb pas tremolenc.

Ombres, foscuria, un silenci temorenc.

No podia destriar el camí vers terres conegudes.

Sol ponent dels darrers dies de tardor,

enfilava regalims oblics d’entre les branques.

Núvols rosats pel cim de muntanyes blanques,

encís colorejat que no treia pas la por.

Un toll, fang i un reulit rierol.

Sols el llunyant udol del moixó darrer.

Quatre flors liloses d’entre l’esverger,

pinyes rossegades que ha deixat l’esquirol.

S’atura, escolta, l’unic so és el oreig ,

s’orienta, dubte, res l’ajuda.

Pins, roures i alzines broden l’espessura.

Cap rastre, només el seu cansat ofeg

Tremola, el cos d’una esgarrifança,

temor haver-se perdut,

l’envaeix la solitud,

voldria cridar, tot és friçansa.

La gentilesa de l’immens bosc,

el testimoni de tants arbres muts,

però cap dels amics volguts.

S’engoixa, mentre fond el dia i tot és fosc.

Ha volgut arriscar-se en el desconegut,

sense guia ni consell,

malgrat que l’entorn és bell,

la grandaria, l’ha guanyat, l’ha vençut.

Es sent debellat, de les mans tot l’hi fuig,

com la flor que es marceix,

com el sol que ara desllueix,

és un estrany, precebeix el rebuig.

Quan la humilitat d’ell s’apodera,

quan reconeix la gran feblesa,

quan descubreix tota la pobresa,

… un llum a l’horitzó i una fumera!

Bosc que ets bell i misterios,

acull també a l’home vanidòs.

perquè dins teu descubrirà joiòs,

que ell també és petit i gens poderòs.

les estrenes

…i el rei, com a premi a la gesta realitzada, aspirant acontentar al jove Marçal, el va fer comparèixer davant seu, al saló del tron reial i en aquell moment va lliurar-li les estrenes, en forma d’una bossa de cuir.

En Marçal, al·lucinat i cofoi, amb les mans tremoloses va obrir la bossa i va buidar el contingut, quedant sobtat al veure’l: una esponja i unes pedretes arrodonides.

Encara sadoll de sorpresa, gosà preguntar al rei:

- Per què serveix això, majestat?

- De seguida ho copsaràs, bon ciutadà. Tu que ets ple de saviesa i tens un cor ben gran, sabràs valorar aquests objectes.

Romangué sol, només acompanyat dels propis pensaments i cabòries, fins que a la foscor de la nit esborrà les ombres i s’adormí en solitud en aquell racó del palau i els somnis es van apoderar de llur enteniment.

L’endemà pel matí, però, quan de nou va comparèixer davant del rei, va dir-li:

- Majestat, us estic molt agraït per aquests presents, que m’ajudaran a ser millor i a seguir el camí adient.

- I com ha estat això?

- He descobert que aquesta esponja és capaç de:

• Eixugar l’odi que hi ha en l’esguard de molts homes i dones
• D’eixugar l’enveja i la cobdícia
• D’eixugar la violència dels carrers
• D’eixugar la mesquinesa dels nostres minsos sacrificis
• D’eixugar la indiferència des de la nostra comoditat
• D’eixugar la nostra contribució a la marginació
• D’eixugar la nostra insolidaritat present arreu...

- i les pedretes? – preguntà el rei

- he descobert que aquests còdols, com en el “Petufet”, poden assenyalar, una rera l’altre ...

• el camí de la humilitat i la conformitat
• el camí de la compassió pels marginats
• el camí de l’amor per totes les coses belles que hi ha al nostre abast
• el camí del diàleg i la comprensió
• el camí de la veritat i de la justícia
• el camí de l’esperança.

-

Malgrat tant lluny...!

Voldria dir-te tot el que t’he estimat,

tot el que t’estimo encara,

vull dir-t’ho ben fort, tot ara,

malgrat tan lluny, i no ets al meu costat.

La teva imatge serena, sempre a la ment,

la teva veu en ressò constant,

el teu esguard dolç es fa penetrant,

malgrat tant lluny, tu emplenes el meu pensament.

Voldria prémer la teva ma, suaument,

el teu cabell acariciar,

en els teus ulls poder-me emmirallar,

malgrat tan lluny, abraçar-te voldria fortament.

Prop teu gaudir voldria de la música i la poesia,

sentiments acaronats,

de les nostres sensibilitats,

malgrat tant lluny, m’envaeix la melangia.

Voldria compartir amb tu, nit i dia,

calor d’estiu i fred d’hivern,

prats, de roselles florit, camp erm,

malgrat tan lluny, sense tu, viure no podria.

Tu ets l’aigua del torrent i del rierol,

la blavor del mar i del cel,

els camins de flors i de mel,

malgrat tan lluny, sento el teu cant de flaviol.

Voldria, vull, tenir-te sols per mi,

ahir, avui i demà i fins la fi dels dies,

fins que desvetllin les ànimes adormides,

malgrat tant lluny, fins la fi de la foscor i tot sigui matí