Pel damunt de catifa de fulles vermelles caigudes,
caminava amb pas tremolenc.
Ombres, foscuria, un silenci temorenc.
No podia destriar el camí vers terres conegudes.
Sol ponent dels darrers dies de tardor,
enfilava regalims oblics d’entre les branques.
Núvols rosats pel cim de muntanyes blanques,
encís colorejat que no treia pas la por.
Un toll, fang i un reulit rierol.
Sols el llunyant udol del moixó darrer.
Quatre flors liloses d’entre l’esverger,
pinyes rossegades que ha deixat l’esquirol.
S’atura, escolta, l’unic so és el oreig ,
s’orienta, dubte, res l’ajuda.
Pins, roures i alzines broden l’espessura.
Cap rastre, només el seu cansat ofeg
Tremola, el cos d’una esgarrifança,
temor haver-se perdut,
l’envaeix la solitud,
voldria cridar, tot és friçansa.
La gentilesa de l’immens bosc,
el testimoni de tants arbres muts,
però cap dels amics volguts.
S’engoixa, mentre fond el dia i tot és fosc.
Ha volgut arriscar-se en el desconegut,
sense guia ni consell,
malgrat que l’entorn és bell,
la grandaria, l’ha guanyat, l’ha vençut.
Es sent debellat, de les mans tot l’hi fuig,
com la flor que es marceix,
com el sol que ara desllueix,
és un estrany, precebeix el rebuig.
Quan la humilitat d’ell s’apodera,
quan reconeix la gran feblesa,
quan descubreix tota la pobresa,
… un llum a l’horitzó i una fumera!
Bosc que ets bell i misterios,
acull també a l’home vanidòs.
perquè dins teu descubrirà joiòs,
que ell també és petit i gens poderòs.
