Estels

En la penombra d’aquella nit,
rostre de marbre blanc distant
s’anava consumint a cada instant.
Ella jeia, dormia, immòbil al llit.

Com si pogués encara segrestar
ma entre les meves, la vaig oprimir.
I amb gest amorós els ulls va obrir,
potser un mot els llavis van dibuixar.

La meva ment turmentada bullia
i de bells records s’omplia.
Temps viscuts, curulls de melangia
Joies, tristeses, juguesca i poesia.

Cada segon, un alè de vida ella perdia,
tot seria ara diferent, res tindria sentit.
L’amargor, l’estança havia vestit.
Mai més estrènyer-la als meus braços podria.

Tot era clos, s’havia anat per sempre,
només el seu cos inert i sense calor
On era aquell esguard curull de brillantor?
On era l’escalf d’aquella ma tendre?

Encara els seus llavis vaig besar,
els seus cabells vaig acariciar,
el seu aroma encisador vaig aspirar,
i el seu darrer escalf em va consolar.

Silenci, soledat , angoixa, gran tristor
Com podria sense ella, ara viure,
sense la seva veu i el seu somriure,
Res podria omplir la meva buidor!

Vaig romandre en silenci molta estona.
Apartant les cortines la nit vaig escatir,
i l’’esguard plorós al cel vaig dirigir.
Cap resposta a la meva angoixa ressona.

Milers i milers d’estels omplien la nit.
D’on era aquell nou estel de l'obscur sorgit?
omplia l’espai abans del tot enfosquit.
Un gran esclat de sobta brollà al meu pit

Era l’estel de l’esperit de la meva estimada,
havia travessat l’espai de les banalitats,
reposava ara al cel de les sensibilitats,
per trametre’m la seva presència desitjada.

Cofoi vaig esdevenir,
l’havia retrobat i em mirava,
amb un bell somrís em parlava,
cada nit, tornaríem a coincidir

Aleshores vaig comprendre
que tots els estels del cel,
son homes i dones d’un atapeït vel
que el seu amor saben estendre.